Durant els darrers dies ha tornat el debat dels llaços i, amb ells, una nova dosi de discussions estètiques que són, al meu entendre, l’expressió simplificada (i en alguns casos equivocada) de l’etern debat sobre la desobediència. Vostès saben -tan bé com servidora- que massa sovint als catalans ens perd l’estètica i ens deixem condicionar més per allò que pensaran -o diran- aquells que viuen la política des de les sensacions, que no pas per aquells que la viuen des de l’estratègia i l’anàlisi de la situació política que toca viure en cada moment. Potser per això podem tenir sentiments contradictoris i dissonants que, a vegades, són fruit de la pèrdua de temps en debats que poden semblar estèrils. Però no em malentenguin: amb això no vull pas dir que el govern català -i els batlles i batllesses dels diferents ajuntaments- siguin uns estetes. Ans al contrari! Mantenir els principis i els símbols és important i continuar la batalla reivindicativa encara més. Ara bé, més enllà del recent episodi de les pancartes, considero que cal fer una reflexió seriosa sobre la desobediència i l’ús d’aquesta per a la consecució del mandat del poble a les eleccions del 21D. M’interessa més l’anticipació que la gesticulació!
De moment i mentre escric aquest article, fa unes hores que s’ha sobreposat una nova pancarta amb un llaç blanc al balcó del Palau de la Generalitat i se n’ha afegit una de nova que fa referència a la llibertat d’expressió. Al mateix temps, la Junta Electoral Central encara no s’ha reunit. Per tant, fins al moment actual, el govern ha fet una resposta intel·ligent i múrria que, probablement, allargarà el conflicte i forçarà (ho veurem durant les properes hores) que el debat continuï ben viu al carrer i als mitjans. Però al mateix temps, també cal tenir ben present que es continua posant en perill la figura del MHP Quim Torra, que podria arribar a ser inhabilitat pel manteniment d’allò que es consideren símbols polítics durant el període electoral.
Davant d’aquest panorama, se’m generen molts dubtes, però també algunes certeses que els intentaré explicar:
Primera, i em mantinc en allò que ja vaig afirmar fa tres dies a la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio de Mònica Terribas: no crec que el manteniment d’un símbol sigui prou rellevant com per arriscar-se a un procés d’inhabilitació del President! El país no es pot permetre perdre el seu màxim representant!
Segona. És evident que la desobediència és una eina vital en la política. No en tinc cap dubte. Encara més: és obvi que és un instrument que ha permès avançar i transformar i, per això, no crec que en cap moment hàgim de renunciar-hi. En definitiva, l’1 d’octubre de 2017 va representar un acte de desobediència de més de dos milions de persones i és evident que des d’aleshores ençà res no ha estat igual.
Tercera. La desobediència s’exerceix quan i com es considera des del col·lectiu que reivindica. No es demana permís i encara menys s’actua perquè algú ens ho imposa. Per això, em sembla vital que el moment de la desobediència el decidim nosaltres i no pas com a resposta a una denúncia de Ciutadans a la Junta Electoral Central, partit que -sens dubte- busca treure rèdit electoral d’aquesta polèmica.
Quarta. D’ençà de fa molts mesos, vivim un moment d’una extrema excepcionalitat política. Els nostres representants polítics i cívics estan empresonats i afronten un judici que vulnera els seus drets fonamentals i esmicola tot allò que es consideraria normal en qualsevol democràcia consolidada. A més, encara hi ha moltes d’altres persones que tenen causes obertes amb la justícia i l’estratègia repressiva de l’Estat espanyol continua malmetent lideratges i generacions que haurien pogut tenir molt a dir al nostre país.
Cinquena. Davant de les futures sentències i les conseqüències que aquestes puguin tenir, ens convé reorganitzar-nos, pensar cap a on caminarà el país i establir una estratègia per als anys a venir. Sens dubte, el que està passant al Tribunal Suprem marcarà el camí de la política catalana i espanyola durant els propers anys i, per això, cal actuar -aquest cop sí!- amb la preparació, la premeditació i la intel·ligència que permetin exercir el dret a l’autodeterminació.
I sisena. L’exercici del dret a l’autodeterminació és el nostre camí a seguir. I potser, per a aquest objectiu ens cal perdre’ns una mica menys en debats estèrils i concentrar-nos, una mica més, en la unitat estratègica que sorgeix de la reivindicació col·lectiva.
