D’ençà que, el 2010, el tribunal constitucional espanyol va esquarterar les despulles de l’Estatut de Catalunya, no ha passat res que mereixi el qualificatiu de normal. Però, els darrers mesos, la anormalitat s’ha establert amb tanta intensitat en la nostra quotidianitat que correm el risc d’admetre, com si res, que atès que ja forma part del paisatge, ha esdevingut, doncs, normal. Un dels ingredients d’aquesta normalitat és la institucionalització permanent de la mentida en el discurs polític del nacionalisme espanyol, tant si es tracta dels successius caps d’estat, com dels membres del govern, dirigents dels partits polítics, mitjans de comunicació, opinadors i tertulians habituals, tots ells fervents defensors del règim unitarista i uniformista del 78. Amollen guatlles com si res, amb una frivolitat tan colossal que és indicativa que ells també s’hi han avesat com a instrument argumental. I com que, diguin el que diguin, la seva mentida no té cap conseqüència penal, ni política, ni electoral, han instal·lat, confortablement, el seu domicili al gran edifici de la impunitat. Saben que no els passarà mai res, des del punt de vista legal, perquè són ells que fan les lleis, ells les interpreten, ells en modifiquen, en forcen i en desvirtuen el contingut per, finalment, aplicar-nos-les a nosaltres.
Amb un posat de gata maula, de ciutadans honrats i bones persones, de demòcrates de tota la vida, asseguren sentir vergonya davant alguns gestos dels independentistes a les institucions. Si no fos que ja sabem de quin peu calcen, de segles ençà -et conec, herbeta, que et dius marduix-, hi hauria perill que, en un moment més d’ingenuïtat, ens els arribéssim a creure. Senten vergonya, diuen, quan ni el president del Parlament, ni la batllessa de la capital acuden a retre homenatge de vassallatge al rei d’Espanya, o bé hi ha batlles que eviten de comparèixer en actes públics on hi ha ministres espanyols o el delegat del seu govern, o bé els declaren “persona non grata”, tot el qual qualifiquen de “mala educació”. Paradoxalment, per a la casta casposa del règim, el seu rebuig a aquests gestos plens de significació política, la vergonya que senten davant d’ells, és purament estètica, no és ni moral, ni ètica, ni ideològica, perquè, per a això, cal tenir ètica, moral i ideologia.
No volen aturar-se a pensar que, mentre per a ells la mala educació és no abaixar més el cap davant de qui t’agredeix, t’ofèn i t’amenaça, és, precisament, un elevat sentit de la civilitat, la cultura i la democràcia allò que explica el perquè d’aquests gestos. Quan, aquí, els nostres càrrecs planten aquells que no es mereixen dirigir les nostres vides ni un sol dia més, no ho fan per mala educació, sinó, justament, perquè senten vergonya que aquestes autoritats hagin fet possible que s’hagi agredit centenars de compatriotes a cops de porra, que s’hagi destituït a cop de llei el govern que el poble de Catalunya va votar o que hi hagi compatriotes a la presó i a l’exili per fidelitat a les seves idees. Fan veure que s’escandalitzen quan senten l’expressió “presos polítics”, tot assegurant que a l’estat espanyol no hi ha presos polítics, sinó polítics presos. Saben que això és mentida, perquè Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart són presos polítics. No són polítics presos, perquè no tots quatre són, pròpiament, polítics. En canvi, els polítics presos són els seus, els que són a la presó per lladres, per xoriços, per corruptes, no per defensar una ideologia concreta, perquè, generalment, no en tenen cap altra que no sigui el saqueig constant i reiterat, al llarg dels anys, de les arques públiques de les institucions a tots els nivells de l’administració. Que no ens parlin més, doncs, de bona educació aquells que no en tenen. Ni apel·lin a la inestabilitat que provoca el moviment independentista, perquè no és la dignitat de la revolta contra l’autoritarisme allò que crea inestabilitat, sinó la repressió, la censura, la retallada de drets bàsics o la limitació de llibertats fonamentals. Aquests cappares del nacionalisme espanyol, juntament amb els seus servents locals que els riuen provincianament les gràcies, no tenen més opció, doncs, que referir-se a l’estètica, perquè, ai las, ignoren què és l’ètica. Que sempre és primer.
