Estem amb tu, Evaristo

"En aquells ja llunyans anys vuitanta, els mitjans de comunicació ja feia temps que ens rentaven el cervell amb les suposades virtuts sobrehumanes de la famíia Borbó, amb les qualitats excelses de la transició i amb la màgia del text constitucional"

Demano indulgència per l'article generacional, però és que els joves dels anys vuitanta vam viure, astorats, com se'ns deia i redeia que tot estava pactat i que, simplement, no hi havia cap possibilitat de canvi. Se'ns repetia, una i altra vegada, que havíem arribat tard a la política i que, per exemple, la monarquia havia estat pactada uns anys abans com a òrgan d'enllaç entre règim franquista i la democràcia, de la mateixa manera que tots els instruments de la dictadura -policia, tribunals, elits financeres, etc- formaven part del nou sistema. No hi havia lloc per a la discrepància i l'independentisme es tolerava, com a expressió en la perifèria de la política institucional

 

Insisteixo en la generacionalitat de l'article. Perquè en aquells ja llunyans anys vuitanta, els mitjans de comunicació ja feia temps que ens rentaven el cervell amb les suposades virtuts sobrehumanes de la famíia Borbó, amb les qualitats excelses de la transició i amb la màgia del text constitucional. Unanimitat i uniformitat. En aquella època, al Parlament de Catalunya tots els partits acceptaven i fomentaven aquelles coordenades, amb l'única salvetat de l'ERC d'Heribert Barrera, que era percebuda com una curiositat arqueològica entre els joves. Tots eren el mateix. Ara, a Catalunya, això ho sap tothom. Aleshores, molt pocs.

 

 

Per això tot estava en contra. Gairebé tot, millor dit. Perquè hi havia els concerts de La Polla Records, el grup en què Evaristo Páramos cantava que "somos los nietos de los obreros que nunca pudisteis matar, por eso nunca, nunca votamos para la Alianza Popular, ni al PSOE ni a sus traidores ni a ninguno de los demás". Hi havia Kortatu "si les ves parar a alguien no te cruces de brazos. Deténte, forma grupos, manifiesta tu rechazo. Que no les queremos, vamos a hacerles ver, que no les quieres, hazles saber". O Barricada: "Nunca tendrán las armas la razón, pero cuando se aprende a llorar por algo también se aprende a defenderlo. Estas asustado, tu vida va en ello pero alguien debe tirar de gatillo".

 

Totes aquestes cançons em vénen a la memòria quan un raper es veu obligat a exiliar-se, quan un cantant és processat, quan s'intenta prohibir el concert d'un grup... Quan la Guàrdia Civil espera a Evaristo Páramos al final del seu concert. Perquè ja no respecten res ni a ningú. Perquè jo també n'estic fart, "harto de chulos en uniforme, harto de ti, cómo te diría yo, estoy harto de la situación, estoy harto de tener razón. Estoy harto de tanto cabrón". Estem amb tu, Evaristo. Els d'aquella època i, afortunadament, moltíssims més.

 

Comentaris