Estatut sense garanties

"La complicitat d'Esquerra en el nomenament del representant popular engega a rodar qualsevol possibilitat de llegir l'Estatut de forma generosa"

El baudeville del finançament eclipsa aquests dies la designació dels membres del Consell de Garanties Estatutàries.

Perquè ens entenguem, aquest Consell de Garanties vindria a ser com un Tribunal Constitucional, però a la catalana. Fins a dia d'avui, a Catalunya, aquesta figura la representava el Consell Consultiu, però la gran diferència entre l'una i l'altra és que el Consultiu es pronuncia en forma de suggeriment, mentre que l'opinió del Consell de Garanties serà del tot vinculant i, per tant, d'obligat compliment.

Els membres del Consell de Garanties són nou –sis proposats pel Parlament i tres pel govern- i ostenten el càrrec per un període de nou anys.

El grup de persones que es nomenarà pròximament serà l'encarregat de donar el vist-i-plau a les lleis que es facin durant els pròxims anys per desenvolupar el nou Estatut. Això vol dir que els nou integrants del Consell de Garanties hauran de dirimir sobre l'adaptació o no de la legislació catalana a les directrius estatutàries i, esclar, les majories internes que es puguin formar en el si de l'organisme seran fonamentals per saber quin tipus de desplegament de l'Estatut acabarà fent el país.

El sentit comú porta a pensar que, com passa al Parlament, els membres del Consell haurien de poder formar dos tipus de majories: la del Tripartit i la nacionalista. Així ho ha decidit l'electorat i sembla que -per respecte elemental al sistema- així hauria de ser. Però el cas és que no. Resulta que els partits del govern han decidit atorgar al PP un representant en detriment de CIU. I això que a primera vista té una importància estrictament partidista, amaga una conseqüència fatal perquè impossibilita que CIU i ERC aconsegueixin la majoria a la qual tenen dret en el si del Consell. La suma dels representants del Tripartit és suficient per imposar els seus criteris. Però trepitgem terrenys més pantanosos quan l'aritmètica constata que també pot imposar-se la suma de PSC i PP.

Ara que ERC s'erigeix en pare del suposat encaix del nou finançament en el marc estatutari, potser toca preguntar-nos perquè accepta sense més problemes una majoria de PSC i PP a l'òrgan que durant nou anys decidirà sobre quina és la interpretació que cal fer d'aquell Estatut que no van votar per poc ambiciós. Que potser es pensen que el milloraran? Que potser creuen que seran laxes? Indulgents? Compassius?
La complicitat d'Esquerra en el nomenament del representant popular engega a rodar qualsevol possibilitat de llegir l'Estatut de forma generosa.

Les circumstàncies avui per avui són les que són. El govern s'ha blindat en si mateix i els riscos són mínims. Però el desplegament d'un text legal com el que ens ocupa demana anys. I el llast d'haver acceptat una majoria d'obediència espanyola al Consell de Garanties Estatutàries pot acabar passant una factura de preu encara inimaginable.

A Can Puigcercós, d'això en deuen dir sentit de país, responsabilitat de govern o maduresa, ves a saber. A casa meva ho entenem més aviat com un acte de cinisme, de deslleieltat, com una manera de vendre's el país per quatre rals.

PSC i PPC tenen les mans lliures per decidir quina interpretació cal fer de l'Estatut. I Zapatero i Rajoy ho celebren, clar. Sempre s'agraeix guanyar partits sense baixar de l'autocar.

 
 

Comentaris