Ferran Mascarell publicava ahir un article al diari Avui on contraposava els dos termes: Independència i Estatut. Al plat o a les tallades. És a dir, on considerava excloents una resposta contundent, popular i massiva a la previsible retallada del Tribunal Constitucional a l’Estatut i el referèndum que es va celebrar –mai més ben dit- ahir a Arenys de Munt. Com sol passar amb tots els seus arguments, els que ahir proposava Mascarell eren intel•ligents, constructius i serens. Per això mateix admeten i es mereixen resposta. ¿Per què aquestes dues vies –que expressen, en definitiva, etapes diferents en un mateix camí- no poden ser complementàries sense renúncies per cap de les dues bandes? És veritat que hi ha sectors de l’independentisme que les contraposen, com ho fan els escassos federalistes de bona fe que hi ha Catalunya, però els uns i els altres es poden equivocar. És a dir, algú que proposi una reacció contra el Constitucional, malgrat que no cregui que tot comença i tot acaba amb el nou Estatut, pot defensar alhora, sense caure en cap contradicció, unes altres vies complementàries, i fins i tot alternatives i molt més transgressores.
És injust contraposar l’error del desig independentista a l’actitud que representa ara el PSC i el president Montilla, que proposen governar “com si no passés res”. I situar al mig una tercera via carregada de virtuts. No hi ha en un extrem els qui “confien que la independència arribarà sola” i a l’altre els qui, defensant l’Estatut, “volen congelar el joc”. En tot cas, hi ha els qui, en efecte, el volen congelar-lo i aquells que, des de qualsevol opció, el volen mantenir ben actiu i reivindicatiu. I aquests darrers tenen l’obligació estratègica d’actuar en complicitat. Però no es tracta que els independentistes abandonin la “retòrica sense política” i els estatutaris abandonin la “política sense identitat”. Cal que aquells que defensen l’Estatut de bona fe i els que han triat superar-lo arribin a punts comuns per ampliar l’autogovern de Catalunya. Un autogovern que implica l’assumpció de més sobirania per resoldre els problemes que pateix el país.
Per això és tan important que el mateix Ferran Mascarell demani “una nova intel•ligència política basada en la recerca de la unitat per fer front a la complexitat”. Una unitat que no pot implicar la renúncia a cap objectiu, per molt utòpic que pugui semblar, però que cohesioni tot el catalanisme en unes línies mínimes d’actuació. Com ara en la resposta enfront de la intromissió del Tribunal Constitucional o en la legitimitat absoluta de convocar consultes democràtiques que vagin més enllà, com va passar ahir a Arenys de Munt. Perquè aquells que defensin l’exercici de l’autodeterminació i la independència no viuen necessàriament instal•lats en la utopia simple i estèril. Com els pocs federalistes que encara creuen en aquesta via no són necessàriament uns ingenus que apel•len a la complicitat política des del més primari dels errors.
Per tant: manifestació unitària contra la sentència, sí. Referèndum d’Arenys de Munt, també. Perquè el progrés de Catalunya s’assentarà a l’entorn de tres eixos: catalanisme, democràcia i majories socials. Tres eixos que han de desenvolupar-se des de la màxima complicitat de tots els que treballen per un present nacional més digne.
