Ni Pasqua sense mona, ni Corpus sense ginesta ni Sant Joan sense coca. Doncs avui que podem esmorzar fent la xuca mulla amb les restes de la d’ahir, avui qui sap si ens llançaran una bona coca al bell mig del rostre, com a les pelis de cine mut, decorada amb una sentència feta de xurros per tal de fer burla del nostre Estatut.
Ignorant si això s’esdevindrà o no, el que sí constato és que a gran part dels catalans, per no dir la majoria, la sentència trossejada o servida d’una peça ens importa un rave. Meravelles de la política, la temporització dels esdeveniments és tan important com els esdeveniments mateixos. Aquesta és potser l’únic avantatge de tenir un govern tan dolent: que també és igualment maldestre quan vol fer la punyeta. L’oposició, beneita i forassenyada, ha ajudat en convertir allò que havia de ser la nostra dalla en un míssil d’autodestrucció massiva d’una forma que no li podrem agrair mai prou.
Sí, benvolguts lectors, amb coca o sense coca, amb sentència o sense, aquest nostre Estatut ha actuat com una bomba lapa dins l’espanyolisme, des del més ranci al més modern de la roja. A les proves em remeto, la seva singladura ha anat deixant cadàvers a tort i a dret de la cuneta: el primer de tots el president Maragall. Qui legítimament s’havia d’endur l’honor d’haver-lo aconseguit va finar en l’intent. Que refistolada és la punyalada política, el va matar (com gairebé sempre) el seu successor, un president Montilla que en el trajecte final d’una deriva tripartita abocada al desastre, Ai las! s’ha d’aferrar com un nàufrag al mateix Estatut amb el que va clavar el cop definitiu al seu antecessor, cosa que el converteix en un traïdor davant de la resta de socialistes espanyols.
Però pel camí encara hi ha més sang. ERC, sucumbeix entre el propi destí o el que li marca la societat del govern tripartit en virtut d’una estratègia política tan sublim com fer José Montilla president malgrat tenir només 37 diputats, per tal d’assolir unes quotes de progrés autonòmic inimaginables. Doncs mentre s’esbatussen enmig d’aquest poti-poti, uns diuen que l’Estatut és el resultat d’un pacte infame entre ZP i Mas, i que mai de la vida el votaran. Els altres, intentant de conduir el vaixell a aigües més tranquil•les, aconsegueixen canviar el no a l’Estatut per una abstenció. Segon cadàver que flota: l’ex conseller Carretero se’n va cap a casa sense que els seus ni s’immutin provant d’impedir-ho. Escissió al sí del partit i neix Reagrupament, cop a l’engonal d’Esquerra (tercera víctima).
Aquest Estatut aparentment tan poca cosa serveix a la dreta del PP per embrancar-se en el jardí del terror que representa el Tribunal Constitucional i allà l’entrega amb d’una esmena a la totalitat. No es podien ni imaginar que els tornaria enverinat a les portes d’unes eleccions al Parlament de Catalunya en les que la seva candidata s’ha quedat sense discurs i amb uns socis tan sospitosos com els seus amics del canal Intereconomía, potser no acabarà amb ella però no se’n sortirà, Rajoy la desconnectarà del respirador passades les eleccions (i ja en portem quatre).
I la darrera víctima, la més dura de pelar, però a la que ha anat minant, talment com aquelles navalles que en clavar-se a la carn s’obren per tal que entri oxigen a la ferida, aquesta s’infecti i la gangrena acabi amb el desgraciat, doncs aquesta última baixa a causa de l’Estatut de destrucció massiva és el mateix Tribunal Constitucional que en dilatar desmesuradament la sentència ha perdut credibilitat, ha mostrat la nuesa antidemòcrata davant tothom, la burla que representa per a la mateixa justícia i, finalment és motiu d’escarni fins i tot dels que sempre l’havien defensat.
