Aquesta setmana, la cimera del referèndum anunciarà la pregunta i la data. L’Estat, per boca del govern, ja s’ha pronunciat preventiva i amenaçadorament, recordant als funcionaris les seves obligacions i als directors dels col·legis les seves. Es posaran tots els mitjans legals per impedir que la Generalitat dugui a terme el seu anunciat propòsit. El que no sembla clar és que siguin suficients.
Dependrà de fins a on arribi la determinació del Govern d’anar endavant amb la consulta. No es pot descartar una detenció, suspensió, inhabilitació o processament de Puigdemont i els seus col·laboradors, una hipòtesi de periodisme ficció molt interessant que he llegit recentment. En cas de produir-se una mobilització de protesta amb actes de desobediència col·lectiva, és qüestionable que l’Estat tingui capacitat per enfrontar-se a ella sense recórrer als militars i l’estat d’excepció.
No és realista pensar que Espanya, quarta economia de l’Eurozona, pugui mantenir-se en el rànquing amb una part tan important del seu territori (i del seu PIB, molt basat en l’exportació) en estat d’excepció. El fet d’aferrar-se als principis no obsta per preocupar-se per les conseqüències dels propis actes. I si l’integrista no ho veu, que algú del seu sèquit li faci veure. La política de la confrontació és autodestructiva i, a partir de cert moment, irreversible. Per això cal caminar amb peus de plom. És millor que el plom estigui en els peus al fet que estigui en les calaveres o a les cartutxeres.
Per això, si Puigdmont finalment accepta presentar-se al Congrés s’obre una interessant hipòtesi. Si al debat s’acaba votant una moció, com vol Rajoy i la dreta, ja se sap que el vot negatiu serà arrasador. Però, curiosament, igualarà a tots dos governs ja que deixarà clar que els dos obeeixen el mandat dels seus respectius parlaments, un a favor i un altre en contra del referèndum. El que està en contra, no obstant això, el Parlament espanyol, no té per què ordenar al govern que ho impedeixi per la força. N’hi ha prou amb significar que no li reconeix valor jurídic o polític algun, com va fer el mateix govern amb el 9N, encara que després s’ho va pensar millor i va començar a perseguir als protagonistes.
D’acceptar-se aquesta hipòtesi, la Generalitat organitzaria una consulta perfecta des del punt de vista tècnic i els resultats ens permetrien saber què vol la majoria dels catalans. L’única objecció que se li podria fer (i que es faria sens dubte segons anés la consulta) seria que el vot unionista s’hauria abstingut majoritàriament per temor. Una objecció a tenir en compte i la millor solució de la qual seria que el propi Estat s’encarregués d’organitzar i garantir la consulta, per descomptat en l’àmbit de les seves competències. Això en lloc de la seva actitud de permanent hostilitat cap a Catalunya.
En qualsevol dels dos resultats del referèndum, la falta d’efectes jurídics pot mantenir-se en algun cas; la falta d’efectes polítics, en cap. Certament, en el cas de triomfar el “no”, els efectes polítics seran contundents. Sense marc constituent, es torna a l’autonòmic i, per tant a unes eleccions anticipades per veure si es dibuixa un mapa polític diferent. El que es mantindrà i es reforçarà, serà l’actitud d’hostilitat cap a una minoria que vol però no pot enfront d’una majoria que pot, però no vol.
En el supòsit de el “si” a la independència, el Parlament haurà de declarar-la unilateralment. L’Estat espanyol no la reconeixerà i l’assumpte anirà davant la Cort Internacional de Justícia, la qual cosa potser obri un perllongat contenciós durant el qual es produiran tot gènere de conflictes entre l’Estat espanyol i la Generalitat catalana a la qual aquell no reconeix legitimitat com a Estat.
Entre els imponderables que poden produir-se en aquest plet es dóna una possible mediació d’alguna instància legitimada pel reconeixement general, que acabi en una negociació i una fórmula, encara que sigui transitòria, vàlida per als dos costats. Alguna cosa semblant als acords extrajudicials als quals arriben les parts en els plets civils per estalviar-se despeses i no perdre el temps, esperant una decisió judicial que es retarda. La història demostra a més que, moltes vegades, els acords provisionals o transitoris duren més que els que es volien eterns.
I sigui com sigui, és obvi que aquesta mediació exigirà com a requisit la celebració d’un referèndum vinculant per a ambdues parts. No volien un i poden acabar tenint-ne dos.
