“Tingueu la precaució del mirar el col·legi que us toca i d’imprimir-vos la papereta, per si de cas”. El missatge corre de mòbil en mòbil, amb un to de subversió estimulant. Passa-ho. Fins i tot els que veien el nou 9-N com una martingala s’estan votant a sobre. N’hi ha prou que prohibeixin alguna cosa perquè es redobli l’ànsia de fer-la. Sobretot si la presumpta il·legalitat és una mobilització sense riscos jurídics personals. ¿No havíem quedat que era una manifestació més? La Moncloa té el do de l’oportunitat. Quan a alguns els podia la por de recomptar els independentistes de pedra picada sense cap marge per al dubte, tenint en compte la divisió que generava la consulta alternativa entre els de l’estelada, Mariano Rajoy empunya la llei i la Constitució. Prohibit! Gràcies.
La xifra dels dos milions és el menys important. L’índex de participació s’enfila tot sol fins a la cota més alta. La necessària reafirmació de dignitat s’imposa com la millor garantia d’èxit de la convocatòria. Fins i tot Joan Herrera ha hagut de rectificar: ara participarà en el 9-N i aviat haurà d’aclarir quina creueta pensa marcar en la casella de la segona pregunta, en un moviment que serà decisiu en l’anomenat procés. La següent serà Joana Ortega: Vostè què va votar, vicepresidenta? I el sobiranisme d’ampli espectre acabarà de fer el tomb definitiu cap a un punt de no retorn amb ICV i Unió inclosos. Mariano Rajoy, l’estadista, podrà presentar-se llavors amb el caramel: ¿el reconeixement com a nació, el pacte fiscal…? Una broma per als que ja ensumen la llibertat política mentre la castanyera fa paperines i remena les brases. La tardor arriba al novembre i entretant el president espanyol haurà acabat de destruir des de dins el seu admirat estat de dret: la separació de poders, la llibertat d’expressió, el vell prestigi institucional corcat per una corrupció transversal i a gran escala, el model autonòmic, el sistema de partits, la imatge internacional. Madrid desprèn una sentor de fi de règim que arriba a Catalunya amb un dolç aroma d’oportunitat per a la independència. La por no s’infiltra en aquells que ja no tenen res a perdre i tot a guanyar. Passa-ho.
No va ser una “anècdota”, no. L’individu de la salutació feixista al Parlament, expulsat amb els seus companys per Núria de Gispert per aplaudir i bramar des de la tribuna de l’hemicicle, diu molt del PP. Alícia Sánchez-Camacho es va resistir fins a l’últim moment a condemnar el gest romà i va cedir la feina de recollir els plats bruts a María José García Cuevas que era qui, al capdavall, havia convidat els del “Viva España“. L’ímpetu dels populars per reciclar vells franquistes com a demòcrates des de la transició comença a passar factura a la formació de Mariano Rajoy a Catalunya. Sembla que el PP i Ciutadans no són capaços d’aglutinar el vot de la bona gent del “no”. L’espanten quan es fotografien amb l’aguilot o flirtegen amb senyors capaços d’alçar el braç en el parlament democràtic d’un país que va patir l’afusellament de tot un president de la Generalitat sense que 74 anys després n’hagi arribat la reparació. Potser Podem representarà el lerrouxisme del segle XXI a Catalunya. Amb els populars ancorats a l’extrema dreta, hi ha un buit electoral raonable en el flanc unionista.
Si els col·legis no obren, el 9-N s’hi ha d’anar igualment a fer cua a les nou del matí. Passa-ho. El Congrés ha rebutjat aquest dijous un ple monogràfic sobre corrupció. Mariano Rajoy es nega a comparèixer per donar explicacions. Gürtel, Bárcenas, les targetes black de Caja Madrid i Bankia, l’operació Púnica. El president espanyol demana perdó amb el cap cot per haver-se rodejat de corruptes sense assumir cap responsabilitat política, però aixeca ben alt el mentó quan prohibeix l’ús d’unes inofensives paperetes: Catalans, no us enganxeu els dits amb les urnes de cartró, que és un simulacre de referèndum sense garanties! És ben bé que, contra el PP, un país s’independitza millor.
