Llegeixo a la premsa que el jutjat d’instrucció número 2 de Barcelona, el titular del qual és la jutgessa Eugenia Canal, s’ha inhibit en el cas de la sonora xiulada a l’himne espanyol i al rei espanyol Felip VI durant la final de la Copa del Rei, que va tenir lloc el passat 30 de maig al Camp Nou, i que va enfrontar el Barça amb l’Athletic Club, els dos clubs, segons molts afeccionats espanyols, que representen l’anti-Espanya. La jutgessa Canal ha remès a l’Audiència Nacional aquest procés amb l’argument que hi podria haver hagut un delicte d’injúries al rei. Bravo! Aquell dia no vaig anar al camp, però m’inculpo des d’aquesta columna, perquè, d’haver-hi anat, hauria xiulat a cor què vols.
Ho hem dit i s’ha escrit un munt de vegades, la judicialització del conflicte català amb l’estat espanyol no resol res. Al contrari, afegeix llenya al foc i fa més difícil el diàleg que tan anhelen personatges tan distants ideològicament, però càndids com ells sols, com Xavier Domènech i Josep Antoni Duran i Lleida, els defensors de la més morta que viva “tercera via”. Tenen aliats potents, sobretot en els mitjans de comunicació a mans de l’oligarquia extractiva i subvencionada, per dir-ho a la manera dels professors universitaris que “viuen” protegits per l’alcaldessa Ada Colau. La llàstima és que escriuen selectivament i només assenyalen segons qui i per combatre el sobiranisme. Coses de l’esquerra que ens embafa.
La decisió de la jutgessa Canal m’arriba l’endemà del trist debat televisiu entre quatre personatges, dos dels quals ni tan sols tenen representació parlamentària al Congrés o al Senat espanyols. És clar que el debat està organitzat per un grup de comunicació privat i es veu que pot fer el que li doni la gana sense atendre cap mena de requisit dels que la JEC aplica als mitjans públics amb l’arbitrarietat que en té acostumats. Deixant de banda la barra dels organitzadors, que es mouen per fer calés, de no invitar el representant d’IU, un partit “nacional” si acceptem el seu marc mental, en el debat de dilluns passat es va excloure el que realment representa la diversitat nacional a Espanya, que és allò que no volen veure mai. Tots aquells que a Catalunya s’omplen la boca en defensa del pluralisme no s’han queixat per aquesta exclusió. Al contrari, han fet de claca dels seus líders naturals espanyols i han callat.
En el debat es va parlar molt de Catalunya sense que cap representant del sobiranisme pogués defensar què passa amb el 48,2% de catalans i catalanes que van votar a favor de la independència. Albert Rivera, l’home de moda fins i tot entre els vells reaccionaris del PP com Alejo Vidal-Quadras, es va permetre mentir alegrement sobre la possibilitat o no d’escolaritzar la seva filla en castellà a Catalunya. Aquell mateix dilluns, a primera hora del matí, servidor va assistir a un d’aquest esmorzars que organitza Nueva Economia Fórum a l’Hotel Palace, per escoltar que havia d’oferir Rivera. Ell i el seu presentador, l’acomodat i histriònic Joan Carlos Girauta, que ningú no sap de què ha treballat a la vida, més enllà de viure de la moma, van parlar tota l’estona en castellà, com fan sempre i ningú no els va llançar tomàquets. És clar que el públic feia força olor de naftalina.
La resposta dels polítics espanyols al que està passant a Catalunya es resumeix a posar denúncies i querelles o bé a excloure els polítics sobiranistes de la vida pública, com si d’aquesta manera evitessin el problema. Els vells i els nous polítics fan com Rajoy i s’amaguen. Ara, com que contra el PP es viu de conya, només es fa befa d’un president de govern que és, essencialment, un covard. Els palmers de l’esquerra, de la nova i de la vella, difonen satisfets vinyetes i acudits sobre Rajoy però el que haurien de fer és preocupar-se per la baixa qualitat de la democràcia espanyola, que exclou els dissidents si ho són per raons nacionals.
La democràcia espanyola s’assembla cada vegada més a la depauperada Veneçuela de Nicolás Maduro. Formalment, com ens recorden tots els prochavistes catalans —que n’hi ha un munt a En Comú Podem i la CUP—, Veneçuela és una democràcia, cosa que ha permès la victòria de l’oposició, però és evident que el règim bolivarià ha perseguit i persegueix els opositors i els engarjola per treure-se’ls del damunt. A Espanya, de moment, només dos bascos han estat condemnats per motius polítics: Arnaldo Otegi és a la presó des del 2009 pel “cas Bateragune” i Juan Mari Atutxa va ser inhabilitat el 2008, perseguit pel sindicat feixista Manos Limpias, per haver permès el pluralisme al parlament basc en negar-se a dissoldre el grup abetzale.
Ara, Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau són a la sala d’espera dels querellats per haver posat les urnes el 9-N de l’any passat. Cap del quatre líders que van debatre a la TV, ni els suposadament d’esquerres (Sánchez i Iglesias) ni els de dretes (Sáenz de Santamaría i Rivera), van trobar-ho estrany. Ho devien celebrar, per tant. Ai las, i després diuen que els catalans som espanyols! Vénen ganes de marxar de pressa d’aquest estat que sempre ens va a la contra. Llàstima que el pusil·lànimes nostrats no ho sàpiguen veure.
