Els camins de la CUP són inescrutables, però és poc probable que el discurs d’avui de Quim Torra deixi marge als anticapitalistes per votar-hi en contra dilluns. El President Puigdemont li va dir a Vicent Sanchis en la darrera entrevista: “farem govern, però no els donarem el govern de genolls que volen”, i la tria de Torra és coherent en aquesta direcció. De ben segur, el discurs d’investidura farà referència a l’1O com a font de legitimitat, reivindicarà la República proclamada (i mai defensada) el 27O, i plantejarà un programa de coordinació política amb el Consell de la República a l’exterior que resultarà inassumible per l’oposició i per l’estat. Designant Torra, Puigdemont torna a entonar el seu particular “No surrender” i envia un missatge no només a l’estat, sinó també a aquells sectors de l’independentisme partidaris d’aplicar una estratègia més contemporitzadora.
Quim Torra és un home culte i també un separatista clàssic, de l’estil dels anys 20 i 30. El seu perfil és ideal per mantenir el pols amb l’estat espanyol en el terreny de la dignitat i les actituds, però no té capacitat de penetració en nous públics. En aquest sentit, ERC es queda encara més sola en la missió que s’ha autoassignat ja fa temps de treballar més a prop dels perímetres del moviment independentista que no pas del nucli irradiador. És aquesta presència heterodoxa en les zones de frontera amb altres realitats la que li ha permès captar per a l’independentisme modern els Rufian, Maragall, Comin, Wagensberg, Jenn Díaz, Najat Driouech i un llarg etcètera, i a partir d’ara serà més necessari que mai que aguditzi la seva capacitat d’empatia amb aquells sectors socials encara susceptibles de ser sumats a l’estratègia republicana. Definitivament, ERC ja no és el guardià del pot de les essències, sinó l’incorporador de nous ingredients a la mescla. I amb Quim Torra a la presidència, encara ho ha de ser més.
S’obre una etapa incerta, sí, però el fet fundacional d’aquesta nova etapa és la increïble resiliència de l’independentisme. Contra tot, i malgrat la repressió indiscriminada, té majoria absoluta al Parlament, formarà un govern que no es posarà de genolls, torna a créixer en les enquestes, manté mobilitzades desenes de milers de persones quasi a diari, ha internacionalitzat la seva causa, i és l’única amenaça política real i alternativa al Règim del 78. L’intent d’aniquilar-lo ha fracassat, i ja és només qüestió de temps que l’estat es vegi obligat a negociar una solució en clau democràtica al conflicte. Quant de temps? Potser poc, potser molt: la Història és capriciosa.
