Esquerra, la Lofca i el catacroc

"Que cridin un parapsicòleg de guàrdia, perquè no em veig amb cor de donar explicacions racionals sobre la conducta d'ERC"

"Del PSOE i del PP no en podem esperar res els catalans"
Joan Puigcercós, president d'ERC

El socialistes catalans diuen ara que plantaran cara si, com tot fa pensar, el Tribunal Constitucional retalla l'Estatut. No cal que s'hi esforcin, perquè l'Estatut, en aquests moments, ja és una eina esmussada gràcies a ells mateixos i també gràcies a ERC i ICV. Els diputats a Madrid d'aquests tres partits han votat una reforma de la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (Lofca) que certifica que, en cas de controvèrsia, el text estatutari quedarà sempre per sota de la norma general espanyola. Aquest extrem, precisament, va ser el que van denunciar els lletrats del Parlament i del Govern de la Generalitat quan van fer les corresponents al•legacions. Així doncs, no cal que ens posem nerviosos esperant la sentència d'aquest òrgan tan exemplar i tan independent que esdevé àrbitre màxim. Passi el que passi, ja ens han aixecat la camisa. Recordeu que el nou Estatut es va elaborar, sobretot, per resoldre els problemes de caixa de l'autogovern.

Dit això, no cal perdre gaire temps analitzant els motius dels diputats socialistes catalans. Sempre, des de 1977, voten allò que mana la direcció del PSOE. Ni una sola vegada s'han desmarcat, ni una. Centrem-nos en el paper d'Esquerra, formació que promou l'independentisme d'una manera ben curiosa: fer que les lleis catalanes no valguin res davant de les espanyoles. Per què ERC vota la reforma de la Lofca? La resposta mecànica és fàcil. Perquè, abans, havien acceptat el nou sistema de finançament autonòmic i una cosa es deriva de l'altra. Entesos. Aleshores, anem a l'origen: Per què l'independentisme català accepta com si res un model financer que vulnera els principis inscrits a l'Estatut i que lesiona els interessos dels catalans? Que cridin un parapsicòleg de guàrdia, perquè jo no em veig amb cor de donar explicacions racionals sobre aquesta peculiar conducta. I, sobretot, tenint en compte que totes les enquestes assenyalen que, per aquest camí d'incoherències, ERC farà un catacroc monumental als comicis catalans de l'any que ve. L'altre dia m'explicaven que l'ambient en moltes agrupacions locals dels republicans és tant depressiu que només es pot definir amb una frase: "L'últim que apagui el llum".

Puigcercós va predicant que no es pot esperar res del PSOE ni del PP. Té tota la raó. Alguns – perdonin l'apunt immodest – ho hem sabut sempre, això. Alguns ja ho varem veure quan governava Jordi Pujol, ho vam tornar a notar en el breu període de Pasqual Maragall i ho constatem avui, en aquesta trista agonia que José Montilla amaneix amb els seus silencis espessos. El problema potser és que el de Ripoll no sabia com les gasta el PSOE quan anava trenant complicitats i contes de la lletera amb el PSC, per materialitzar aquella "aposta estratègica" que havia de "sobiranitzar" – el mot és d'ells – el socialisme català a partir del 2003. Com van poder enredar un home tant perspicaç com Puigcercós? Algun ideòleg de l'independentisme oficial (potser el director de l'Agència Catalana de Notícies, a qui el sou públic i el fet de ser càrrec de confiança de partit no impedeix de jutjar l'escena política amb total desimboltura) podria explicar-nos, tal vegada, les claus d'aquest gran misteri.

En fi, la pífia ja és un fet. El vot afirmatiu a la Lofca no és una excepció. ERC també va donar el sí a la nefasta llei de Dependència, un norma que parteix de la premissa que l'autogovern és totalment prescindible perquè les coses importants de debò es fan des de Madrid. I hi ha d'altres casos que mostren la clarividència dels estrategs del carrer Calàbria. Sabent tot això, el més sorprenent és quan algun manaire d'ERC identifica les incertes expectatives electorals de les seves sigles amb els enemics exteriors: que si els de Reagrupament, que si la premsa enemiga, que si la sociovergència, que si els poderosos a qui fem nosa, que si el dimoni dels Pastorets... Si Esquerra es troba avui com es troba, la primera responsabilitat d'això és dels seus principals dirigents, dir el contrari és negar la realitat més tangible. És clar que sempre hi ha qui té afició a cercar refugi al país de la fantasia.

 
 

Comentaris