Esquerra avança! Cap a on?

"Quin discurs convincent farà seu Joan Puigcercós per presentar-se a les pròximes eleccions al Parlament?"

Aquest cap de setmana el nou president d'Esquerra Republicana, Joan Puigcercós, ha fet un pas més en camí de l'estabilització interna del partit. Puigcercós ha obert l'executiva als representants del corrent anomenat carodista, que integra els dirigents identificats amb Josep-Lluís Carod-Rovira. Amb aquest nou acord es tanquen gairebé totes les ferides obertes de fa anys entre els dos grans sectors oficials d'Esquerra. Tot i que n'han quedat al marge els crítics d'Uriel Beltran i que el procés de consolidació dels resultats del darrer congrés hagi suposat l'expulsió de Joan Carretero. En realitat, l'estratègia que havia dissenyat Joan Puigcercós va prenent cos seguint un pla coherent. Els denominats oficialistes controlen el partit sota el liderat, indiscutit, del president del partit, Carod-Rovira ha renunciat a presentar-se com a candidat a la presidència de la Generalitat i els discrepants han estat exclosos dels òrgans de govern i es mantenen hivernats dins el partit o han hagut d'anar-se'n.

Totes aquestes etapes eren inevitables si Esquerra Republicana no pretenia convertir la recta final de la legislatura en un nou camp de batalla entre tendències i sensibilitats. Joan Puigcercós se'n pot adjudicar el mèrit. Però, superats aquests tràmits necessaris, ara arriben els problemes de debò. El primer és el gran distanciament que ha anat formant-se entre la nova Esquerra, instal•lada per segona vegada consecutiva en un govern tripartit amb presidència socialista, i l'independentisme socialment més actiu. És veritat que la incomoditat dels més radicals -o coherents- no implica necessàriament un càstig electoral. Però també ho és que el rebuig d'aquests sectors deixa Esquerra sense una part -la més creïble- del seu discurs tradicional. L'independentisme que s'atribueix el partit republicà troba detractors sorollosos a tot arreu i no és creïble quan la pràctica de govern l'ha portat fins ara a un camí oposat. Les apel•lacions a futurs referèndums no satisfan ningú. Quin discurs convincent farà seu Joan Puigcercós per presentar-se a les pròximes eleccions al Parlament?

L'estratègia política d'Esquerra també presenta massa incerteses i punts foscos. Si els republicans acaben la legislatura dins el govern de José Montilla, consolidaran la seva imatge de maduresa política, però, alhora, no podran evitar la sensació d'haver-se'n convertit en uns apèndixs. Aquestes lògiques acaben reforçant les forces majoritàries; en aquest cas, el PSC. Si se'n van, hauran d'aguantar que els tornin a titllar de socis "poc fiables". A més, què hi guanyarien? A l'oposició tindrien menys mitjans per fer arribar el seu discurs als electors. Tampoc podrien concretar un acord amb CiU per presentar una moció de censura que convertís Artur Mas en president. Una eventualitat que el mateix Mas rebutja i que l'electorat d'Esquerra tampoc entendria. Esquerra Republicana es manté en una posició incòmoda. Malgrat la seva nova cohesió interna. I no sap ben bé quin discurs ideològic podrà reivindicar d'ara endavant ni quina estratègia creïble pot dissenyar per mantenir les posicions privilegiades de què ha gaudit en els darrers anys.

 
 

Comentaris