L’espurna d’Urquinaona i la torxa de l’ANC

"Cal un nou impuls de l’independentisme popular organitzat, recuperant i enfortint l’ANC"

No podem concebre un independentisme fort i arrelat, sense una organització forta i arrelada que sigui capaç d’aglutinar-lo, articular-lo, mobilitzar-lo i condicionar l’agenda política. Durant els darrers anys, l’ANC ha sigut pràcticament sinònim de moviment independentista, no podent entendre la seva expansió ni la seva hegemonia dins del catalanisme polític, sense l’aparició i el rol que ha jugat aquesta organització. Com tampoc no podríem entendre el sisme que ha patit el sistema de partits polítics ni els principals esdeveniments de la història recent. I és per això que si l’ANC no s’hagués creat abans, ara caldria crear-la urgentment.

Perquè malgrat que vivim temps de desmobilització, de desorientació estratègica i de dinàmiques partidistes caïnites, l’espurna que es va encendre a Urquinaona, durant les mobilitzacions de rebuig a la sentència contra els presos i preses polítiques, va demostrar que centenars de milers de persones (majoritàriament entre la joventut catalana), mantenien viva aquella potència que ens va fer invencibles durant el Primer d’Octubre de 2017. Però també va ser un símptoma de debilitat orgànica per un moviment independentista que no va saber respondre ni vehicular aquells anhels. Es va trobar a faltar, llavors, una ANC que fos capaç De sostenir la torxa de la mobilització popular, com havia fet durant la llarga marxa de la darrera dècada.

Per això, ara més que mai, cal un nou impuls de l’independentisme popular organitzat, recuperant i enfortint l’ANC. Amb la renovació del seu secretariat nacional, doncs, se’ns presenta una nova oportunitat perquè aquesta organització torni a jugar el paper que li pertoca, tenint presents els aprenentatges col·lectius de tots aquests anys de procés independentista:

1) Que el moviment independentista només pot condicionar els partits i les institucions catalanes sense una capacitat organitzativa i de mobilització que els sobrepassi, prenent iniciativa pròpia. D’altra manera, el moviment popular es debilita, es difumina i acaba per desaparèixer.

 

2) Que la causa independentista no té enfront un adversari democràtic, sinó un règim autoritari i violent, de manera que mai no hi haurà una majoria parlamentària suficientment àmplia com per fer variar la seva posició ni acceptar el dret a l’autodeterminació.

3) Que la victòria de la independència no es donarà en seu parlamentària, després d’una simple votació, sinó que la voluntat popular cal vertebrar-la de manera molt més àmplia: als centres de treball, al teixit associatiu i a les lluites populars.

Per això, cal dotar-nos d’eines d’organització popular i de contrapoder republicà que, més enllà de l’aritmètica parlamentària o de les enquestes d’opinió, puguin no tan sols seguir multiplicant les adhesions a la causa independentista, sinó sobretot enfortir-la. Benvingudes siguin, doncs, totes aquelles iniciatives que busquin vertebrar el moviment popular, proporcionant-li eines d’expressió i de mobilització: el Sindicalisme Republicà, el Consell per la República, l’Assemblea d’Electes, les entitats culturals i en defensa de la llengua, les plataformes en defensa del territori, els col·lectius que defensen els drets socials i els serveis públics, etc. Cada baula és imprescindible per vertebrar el moviment independentista; del qual, sens dubte, l’ANC ha de tornar a ser-ne una baula fonamental.

 

Comentaris