Catalunya s’ha distingit sempre pel dinamisme del seu teixit associatiu fruit d’una societat civil que no sempre espera l’ajuda del ‘papà’ Estat per portar a terme iniciatives de caire públic o social. Habitualment, les persones s’organitzen i coordinen a través d’entitats sense ànim de lucre i diversos perfils jurídics (associacions, fundacions, federacions, clubs, etc.), l’àmbit de les quals va des de la cultura, integració o oci fins a la solidaritat o l’esport, entre molts i molts altres. Sovint, aquest associacionisme està acompanyat d’un voluntariat que reuneix voluntats, temps i recursos a la recerca d’un objectiu a canvi d’il·lusió i d’una contraprestació emocional. Aquest tret marca una clara diferència en allò que, en gran mesura, succeeix a la resta del territori espanyol on el protagonisme del sector públic -intencionadament o no- és molt més gran… en determinats casos imprescindible. Això no fa els catalans ni millors ni pitjors que ningú. Simplement és un altre model. Serveixi d’exemple l’històric torneig de tennis Comte de Godó, actiu i en funcionament a ple rendiment fins a dia d’avui i que ha superat tota mena d’entrebancs; una autèntica festa esportiva i social sorgida d’un club privat i de la mà d´uns visionaris de l’esport. En canvi: on és avui el torneig de tennis de València (categoria 250) organitzat i impulsat per les diferents institucions públiques? El cert és que mentre no s’abordi una revisió de l’actual model d’Estat, no sembla pas adient dependre de recursos públics atès que qualsevol iniciativa estarà condicionada pels vaivens dels interessos polítics. Primer perquè són escassos i discrecionals, i segon perquè tampoc garanteixen la continuïtat de res a llarg termini. En aquest context, doncs, el model català sembla esdevenir més òptim i racional.
El dinàmic sector de l’esport
Fixem-nos per uns instants en l’esport, un dels sectors més dinàmics que, com molts d’altres, quedaran autènticament devastats pel terratrèmol socioeconòmic de la Covid-19. La pràctica esportiva és quelcom beneficiós (i en aquest aspecte sembla, aparentment, haver-hi consens) sobre tot perquè ofereix, entre molts altres avantatges, salut, diversió, formació, socialització i integració. Tampoc podem menystenir que és un dels més importants motors econòmics i socials. De fet, el podríem considerar un servei essencial d’utilitat pública. A Catalunya, aquesta activitat s’articula moltes vegades mitjançant aquell teixit associatiu de què parlava abans i que -ara afegeixo- hauria d’estar molt més protegit per l’Estat del que ho ha estat fins ara. Això, que és així, ens mostra tanmateix una altra de les moltes contradiccions del sistema, o millor dit, d’hipocresia política en què les promeses i discursos van per una banda i les accions per una alta; a vegades fins i tot en sentits oposats.
Com es pot ajudar l’esport des del poder polític? Sens dubte, abaratint-ne la seva pràctica a més a més de promoure-la i fent més fàcil la feina a aquelles persones involucrades en el sector, especialment en l’àmbit amateur. Sembla raonable considerar l’esport un servei de primera necessitat que hauria de tenir, sinó l’exempció, un IVA reduït del 4%, cosa que reduiria el cost a l’usuari final. Tampoc seria cap tonteria (més aviat una poderosa ajuda) l’exempció de l’IBI -com per cert té l’església- per aquelles instal·lacions esportives propietat d’entitats sense ànim de lucre. I, per descomptat, un marc regulatiu que elimini l’excés de burocràcia i introdueixi incentius fiscals al mecenatge i patrocini esportiu, la qual cosa facilitaria la captació de recursos privats. Més complicat encara, tot i que prou interessant, seria generalitzar les desgravacions fiscals pel pagament de les quotes als clubs esportius.
No tot és negatiu
No obstant, no tot és negatiu. Durant les darreres dècades la inversió pública en instal·lacions esportives -racional o no- ha incrementat arreu, en molts casos amb una gestió i explotació posterior a càrrec d’entitats privades. D’altra banda, i davant situacions de crisi com l’actual, l’Estat intenta actuar, en principi, amb bona voluntat. Un exemple el tenim en el recent acord entre la Secretaria General de l’Esport i el sector per posar en marxa el Pla per a la Reactivació de l’Esport i l’Activitat Física davant els efectes de la Covid-19. L’administració catalana ha promès aportar 61,5 milions d’euros aquest 2020. En cas de produir-se (i no és xavalla) podria ser tan sols una almoina que ajornés l’agonia si no estigués acompanyada d’un conjunt de mesures estructurals per a aconseguir una estabilitat a més llarg termini. Igualment, i des de la mateixa Secretaria, s’està treballant en una modificació legislativa que facilitarà la fusió i l’absorció d’entitats per tal d’optimitzar estructures i sinèrgies, cosa que -sigui dit de passada- hauria de fer-se per a totes les administracions públiques. Tot plegat, perseguiria una major concentració del sector per tal de preservar, al final, la seva existència. Quelcom anàleg, segurament, a la situació relativament recent viscuda pel sector financer. No podem ser optimistes, però caldrà actuar amb caràcter d’urgència si volem que el teixit associatiu, un dels pilars de la nostra societat, sobrevisqui i conservi la seva idiosincràsia i funcionalitat. És necessari, exigible i relativament fàcil de fer. Tan sols requereix reconeixement, voluntat i decisió. I cal que és faci, perquè ens ho juguem tot!
