La final de la Copa del Rei entre l’Athletic de Bilbao i el Barça s’hauria de suspendre. El motiu? Que les aficions basca i catalana probablement xiularan l’himne espanyol i a Felip IV. Esperanza Aguirre té raó, si ho rumiem bé.
Aguirre s’autoproclama liberal –tot i no tenir una idea ni aproximada del que significa-, però realment és nacionalista espanyola. D’un nacionalisme castís, tronat, primitiu, però molt estès i influent. En conseqüència, en lloc de defensar la llibertat d’expressió, ella defensa fermament la sacralitat de l’himne i el rei.
El substrat del que diu aquesta senyora –amb aspecte de iaia, però de mala picada- és que bascos i catalans són una altra cosa. Una cosa diferent i pitjor, rara i incorregible. Per tant, el que cal és silenciar-los. En el seu món existeix Espanya –amb persones normals- i després bascos i catalans, unes impureses, uns cossos estranys, una molèstia irreductible.
El que té de bo, diguem-ho així, el seu, també diguem-ho així, raonament és que assumeix una premissa clara: bascos i catalans som una altra cosa.
Molts catalans han abraçat la independència gràcies al fet que gent com Esperanza Aguirre els han obert els ulls, els han fet comprendre que som diferents. Ni millors ni pitjors, diferents.
Com que som diferents, volem jugar la nostra pròpia competició i volem jugar amb les nostres regles, no amb les seves com ara. Així, tots contents.
També la lideresa. Ella amb l’himne i el rei. Nosaltres, dedicats al que ens plagui o ens convingui.
