Esperant el millor

"Passi el que passi l'1 d'octubre, és necessari que ningú es vegi empès o seduït per saltar a l'abisme del qual mai es torna"

Conta Montaigne que "de vegades fugir de la mort fa que correm cap a ella" i perllonga la seva reflexió advertint: "Com aquells que, per por al precipici, acaben llançant-se a ell ells mateixos". Tot conflicte, quan és profund, acciona un doble ressort: el de voler fugir d'ell i el desig de fondre's en ell. És una atracció que rebutgem i a la vegada desitgem. És l'atracció a l'abisme. Nietzsche ja ens va alertar d'això: "Quan mires llarg temps a un abisme, l'abisme també mira dins teu". L'atracció a l'abisme és paral·lela a l'atracció que sentim per les nostres conviccions, instaurant-se en nosaltres un desig de combatre la injustícia, provocant que generem no poques injustícies en el camí per aconseguir-ho.

 

Un dels aspectes menys tractats del conflicte entre el Govern de la Generalitat i el Govern Espanyol, ara l'Estat en el seu conjunt, és l'efecte que té en les seves decisions i judicis voler empènyer els polítics cap al que esperem d'ells. Esperem d'ells que compleixin les seves promeses, que no traeixin les seves conviccions, que no siguin corruptes ni corruptors. En condicions normals esperem d'ells el millor encara que en el nostre ànim es percebi que passarà el pitjor.

 

 

A dos dies de celebrar-se el referèndum l'1 d'octubre veiem com, des de totes les direccions, es busca influir en els polítics perquè responguin al que s'espera d'ells. Arribat a aquest punt del conflicte, les demandes podrien definir-se en la lògica de demanar el més difícil encara. Volem situar als representants dels ciutadans en el límit del penya-segat perquè, arribat el moment, se'ls pugui empènyer cap endavant o en el millor dels casos evitar la seva caiguda, agafant-los de la mà en l'últim segon. Aquesta lògica del més difícil encara és el que es demana a l'Estat espanyol des de Madrid, perquè acabi amb el referèndum i al mateix temps que sedueixi als catalans perquè aquest no es torni a repetir. El fracàs/èxit de l'1 d'octubre, segons des d'on es miri, es donarà en el mateix instant que no es pugui realitzar; instant en què arribarà al seu màxim èxit i esplendor simbòlic, sigui amb DUI o sense. Seguint amb les paradoxes, podríem dir que l'èxit de l'Estat espanyol en aconseguir aturar la maquinària tècnica del referèndum comporta al seu torn el fracàs de no haver sabut resoldre per la via del diàleg les peticions, posteriorment exigències i, més tard, fracassos davant els fets que s'han anat evidenciant en la societat catalana. Arribat a aquest punt és exigible que, passi el que passi l'1 d'octubre, és necessari que ningú es vegi empès o seduït per saltar a l'abisme del qual mai es torna. És exigible esperar el millor per a Catalunya al marge del que pugui passar per donar sentit a tantes persones que creuen en la independència, en una nova i autentificada relació amb Espanya. Sempre he pensat, rememorant a Montaigne a la seva torre apartada del món i alhora al centre d'ell, que és on habita el pensament: "és menester major constància per desgastar la cadena que per trencar-la". Sóc dels que pensen que per acabar o reconduir la nostra relació amb l'Estat Espanyol és millor per als nostres interessos desgastar la seva resistència al canvi i no trencar de forma violenta la relació. En les pròximes hores, ha de ser prioritari prendre en consideració el futur que volem construir per sobre de les provocacions i excessos que s'han patit i, d'aquesta manera, evitar que siguin aquests els que ens governin.

 

Comentaris