Espasmes europeus

"Si mantinguéssim l'exigència cap a la nostra política al mateix nivell que l'exigència cap el Barça seríem el país més ordenat i pulcre d'Occident"

Tot plegat és bastant trist: una senyora del PP mata a una altra del PP, i acabem muntant un debat infinit i estèril sobre la llibertat de paraula a les anomenades ‘xarxes socials'. Si el debat és sobre la llei hipotecària -dació en pagament, sí o no?-, doncs el truc és un altre: demanem-nos si la pràctica de l'escrache és etarra o democràtica i gastem tinta i energies entorn d'algunes preguntetes sense gaire sentit. I així anar fent. Aquí no parlem de menudeses: tot ho elevem a qüestions de vida o mort, que si Stalin o si Hitler. Que si anarquia assassina o llibertat desfermada, etc.

Va esclatar el cas Bárcenas i tothom s'omplia la boca amb l'escàndol -immens: els sobresous!-, oh, sí, semblava que el Govern havia de caure, els tertulians feien baves gomoses a les comissures de la boca, els articles eren incendiaris i els escarafalls carnavalescs… Però ara han passat els mesos, i tot i que l'aire del poble fa olor de campanya electoral, i que diumenge la gent és cridada a les urnes, tot allò tan terrible ja no sembla tan greu, la seva importància s'ha esbravat -com gasosa barata-, ni tan sols se'n parla… Com tampoc dels altres escàndols, la merdeta dels altres partits -el PSOE i el seu saqueig andalús-, quan és ara -i només ara- quan tot això s'hauria de tenir present d'una forma claríssima.

Els directors de diari us ho diran: l'escàndol ven, l'escàndol atrau; has de parlar de la merdeta del dia quan fa una pudor calenta, encara que el conjunt quedi desdibuixat. Però sense conjunt no hi ha realitat, només engrunes de fàstic, escopinades de realitat que ens van esquitxant cada dia la cara, i enmig de les quals anem fent com que ‘estem informats' mentre ens netegem els ulls. I ara ens diuen, com a de sobte, que hem d'anar a votar a les eleccions europees? ¿Com?

La gestió de l'escàndol, de les dades, els marcs del debat, el que ens ha d'importar en cada moment concret… tot això ha caigut en un histerisme irresponsable. Vivim entre espasmes informatius. Els comentaris grollers d'un candidat groller donen més de si ara mateix que no alguns milions d'euros distrets i embutxacats en sobresous.

Ens preocupa que Cañete -el pare Noel dels nens dolents- sigui masclista, però no que els seus vaixells -la seva empresa…- serveixin per a carregar benzina enmig de l'estret del Gibraltar -cap a Ceuta-, concessió administrativa que depèn d'un ministeri que governa el seu PP. Mentre estava a l'oposició, Cañete no deixava de preguntar pel tema energètic des del seu escó. Un senyor que ha fet de la benzina el seu negoci: el van fer ministre de Medi Ambient…! Però parlem de les seves pallassades, sisplau, parlem de si és o no és un masclista repugnant! Com si algú pogués tenir cap dubte sobre quina és la visió de la dona que pot tenir aquest PP, sobretot després d'una llei de l'avortament que han aparcat de moment, tot perquè arriba aquesta campanya electoral, en la qual, fantàsticament, aquest tema és menys important que no la pallassada del dia!

El mes de juliol la llei arribarà a les Corts, i llavors tots els que ara parlen de foteses s'ompliran la boca amb articles conscienciats, però no ara, amb les urnes sobre les taules. En fi, periodisme, periodisme del bo.

El problema de la classe política que tenim és que la mereixem: som tan imbècils com ells, d'aquí que ballem al seu ritme. El debat tertulià i articulístic és tan limitadet com el polític -tret d'algunes excepcions-, d'aquí que sigui tan fàcil fer el salt d'un cantó a l'altre. Ens riem dels polítics, però el ridícul que fem parlant de política només és comparable a la classe política que tolerem.

Tant de bo el nostre gust i formació en temes polítics arribi un dia al nivell del debat que es manté en aquest país entorn del futbol. Quan sabem tant de política com de futbol no suportarem certs discursos, certs tarannàs, certes preses de pèl. En aquest país no tolerem que al porter del Barça li tremolin les cames, però sí que al diputat li tremoli la veu en una intervenció… Rajoy o Cospedal pot fer una roda de premsa sense preguntes, a través d'una pantalla: la mateixa decisió, presa per un entrenador de futbol, en aquest país li costaria el càrrec.

Si mantinguéssim l'exigència cap a la nostra política al mateix nivell que l'exigència cap el Barça seríem el país més ordenat i pulcre d'Occident. Amb el nom brut no pots presidir el Barça, però sí el govern espanyol…

Si no em creieu, comptarem els vots diumenge a la nit, i veurem si la idiotesa va a l'alça o a la baixa, encara que potser dedicarem els dies posteriors a les eleccions a debatre si Twitter és o no és una barra de bar… Potser diumenge parlarem de participació, fent una autocrítica bastant idiota, com si en aquesta manca de motivació no hagués tingut un paper rellevant la incapacitat de formar una única llista sobiranista.

Si vols que la gent es motivi -democràticament-, els has de donar el que demanen, que tampoc no era tan difícil. I després ens farem els sorpresos de la manca de cultura democràtica d'Espanya, quan aquí tampoc no s'ha sabut canviar el xip en el moment decisiu.

En fi: tothom a votar. Aquestes eleccions són tan decisives que d'aquí a dues setmanes no en parlarà ningú…, talment no se'n parlava fa quinze dies.

 
 

Comentaris