“… les forces armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat i l’ordenament constitucional” deia, ara fa onze anys, el tinent general José Mena Aguado en el seu discurs de la Pasqua Militar de 2006. Mena va referenciar les seves paraules respecte al debat sobre l’Estatut de Catalunya que aleshores estava en tràmit i discussió. En aquest sentit, va advertir “de les greus conseqüències que tant per a les Forces Armades com a institució com per a les persones que les integren podria comportar l’aprovació de l’Estatut de Catalunya en els termes que està plantejat“. Aquelles paraules li van costar un arrest de vuit dies i la retirada anticipada, per decisió de l’aleshores ministre José Bono. L’adjectiu “colpista”, fins aleshores oblidat, va circular de nou pels mitjans de comunicació. Un diari tan del règim com El País va escriure que “apartar els generals que franquegen els límits, no del silenci, sinó de les arengues, és una mesura irrenunciable perquè la democràcia no degeneri“.
Una dècada més tard, ha estat, directament, la ministra de Defensa la que s’ha referit a l’Exèrcit com a “garantia de la unitat d’Espanya” i ha explicat que “jo no hagués tingut cap sentit de la responsabilitat, ni tampoc els comandaments militars, si no haguessin estat preparats per a qualsevol eventualitat“, en referència explícita a una intervenció militar a Catalunya. María Dolores de Cospedal ha anat molt més enllà que el tinent general Mena enmig de l’aprovació entusiasta de les elits polítiques i mediàtiques de Madrid.
En només onze anys, els colpistes han deixat de ser els del garrot -com a tot arreu- i ara ho són uns manifestants pacífics que demanaven urnes. I la democràcia ha passat a ser patrimoni de policies i militars, disposats a amenaçar i atacar gent desarmada. Aquest, ni més ni menys, és el projecte democràtic d’Espanya.
