“Si Barcelona bascula cap a l’independentisme, es reprendrà el procés”, diu Manuel Valls a cada micròfon que troba. Una advertència al global del vot espanyolista, que no sembla especialment mobilitzat per a la batalla municipal. Però la potència i el relleu dediàtic de la candidatura de Valls està accentuant l’histrionisme freak dels seus competidors, amb un Josep Bou (PP) que s’esforça en negar el més coherent, que és que de jove milités a Fuerza Nueva, per ressaltar que ell va ser un adherit entusiasta de l’OJE (les joventuts de Falange) i que després se’n va anar voluntari als paracaigudistes. El pobre s’ha hagut d’inventar un suposat boicot als seus forns de pa per suplicar uns milers de vots espanyolistes que li compensin amb una regidoria els sacrificis de tota una vida dedicada als principis de la Falange.
Més enllà, també entre flores fandanguillos y alegrías, ha aparegut Karl Jacobi, l’empresari alemany que es va donar a conèixer esbroncant a crits el president del Parlament. Vol construir una illa al mar, davant de Barcelona, amb 300.000 pisos. Per aconseguir-ho compta amb el suport de Vicky Álvarez, directament importada de la Camarga. Bou, Jacobi… Ep, i encara falta Vox. Tot plegat potser ajuda a entendre la irascibilitat de Manuel Valls.
El cas és que no hi ha projecte per a una Barcelona espanyola. Ni una proposta que no sigui barrar el pas als separatistes i fer costat a la repressió. És aquí que les candidatures de l’independentisme tenen un espai immens.
