Ser espanyol

"Majoritàriament, els espanyols tenen de l’adscripció nacional una concepció teològica"

“Son españoles aquellos que no pueden ser otra cosa”. Aquesta fou la resposta de Cánovas del Castillo quan els redactors de la constitució espanyola del 1876 li van preguntar com diantre podien definir aquesta condició a l’hora de plasmar-ho en aquella carta magna.

Dubto que aquell sagaç malagueny tingués cap afany per tal de ridiculitzar la condició d’espanyol. Tot i sentir-se’n profundament, el seu indiscutible sentit polític li feia veure que tampoc podien presumir gaire quan es tractava de voler enaltir la naturalesa dels habitants de l’entitat política que ell representava. Sabia que ser espanyol era una cosa de la qual hom no podia presumir gaire.

La sentència de Cánovas del Castillo convindria que fos repetida en cada intervenció dels diputats catalans a Madrid. Seria com un cop de pal permanent a tota la bancada dels partits espanyols, siguin o no dinàstics. Quan un català redueix la condició d’espanyol a la mínima expressió amb les paraules de l’arquitecte de la Restauració, Espanya s’encongeix.

Ben mirat, no hi ha un millor argument per renegar de l’espanyolitat que voler deixar de ser qualsevol cosa. A ningú li plau que el vegin com un no ningú. Però s’ha imposat entre les hordes polítiques i mediàtiques del PP, VOX, C’s i PSOE el discurs que tot aquell que no vol ser espanyol, esdevé automàticament un supremacista o, fins i tot, un nazi. Es veu que només pot ser demòcrata qui té el passaport del regne d’Espanya.

Quan escolto aquestes coses imagino que els danesos, canadencs o russos (els quals tampoc volen ser espanyols) també deuen ser aquestes coses horribles que descriuen els Casado, Abascal o Lambán. Majoritàriament, els espanyols tenen de l’adscripció nacional una concepció teològica. Fora de l’espanyolitat, tot és pecat. Per això, sempre resulta una quimera negociar res amb un cert sentit comú amb qui veu la política amb la mentalitat de la santa inquisició.

En altres èpoques, els representants catalans podien plantejar algunes aspiracions de tipus econòmic o de canvis legislatius que tenien una certa recepció en les autoritats de l’estat. Mai s’acabaven de concretar de la forma en què els seus promotors desitjaven, però no eren percebudes majoritàriament amb odi i crispació. “Cosas de los catalanes”, afirmaven amb to condescendent. És clar, no en veien gaires que volguessin deixar de ser espanyols.

 

Avui, la situació és una altra. Allà on nosaltres hi veiem un conflicte polític, els hi veuen una guerra santa. Fixem-nos que el to i l’estil per combatre l’independentisme està més a prop del que s’utilitza contra l’infidel que no pas del d’una simple rivalitat política, per molt radical que sigui. No voler compartir amb ells la seva nació, ho veuen com un sacrilegi. No és estrany que gran part de la seva gent encara trobi normal que un energumen governés durant quaranta anys “por la gracia de Dios”.

Amb la independència, els catalans no lligarem els gossos amb llonganisses. Però, com a mínim, serem quelcom més que “cualquier cosa”. Només per això, val la pena lluitar per un estat català.

 

Comentaris (1)
Jordi Comasobirana Fa 6 dies
Els caspanyols(castellans) segueixen tenint esperit de guerra santa (la darrera: la Guerra Civil), entendre's amb ells és com intentar entendre's amb gent del segle XIII, incapacitada x evolucionar