Són espantoses les imatges de centenars de cotxes plens de feixistes desfilant per tot Espanya en contra del govern del PSOE. Són espantoses les seves actituds d’extrema dreta, la seva violència verbal, els seus gestos (prohibits en llocs com Alemanya, per exemple), les seves banderes franquistes i, per sobre de tot, la seva demanda implícita d’un cop d’estat militar. La seva fal·lera per imposar la nació espanyola i la seva moral retrògrada i decadent. Assumeixo que tots ens hem sentit avergonyits i espantats per aquesta munió de fanàtics en cotxes de luxe reivindicant el seu dret d’imposar-se sobre la resta de la societat. Recordant-nos a tots que mantenen intactes les ganes de modular Espanya segons la seva voluntat peti qui peti. Doncs bé, quan tingueu perfectament interioritzat el sentiment de fàstic per aquests feixistes que es manifesten contra la democràcia per tot l’Estat, recordeu que pensen exactament el mateix sobre Catalunya que els partits espanyols d’esquerres. Que no hi ha cap possibilitat de fer cap referèndum, que Catalunya és una part inseparable d’Espanya, que els catalans no tenim dret a decidir el nostre futur polític i que no cal parlar d’aquest tema perquè està prohibit. Sí, uns són uns feixistes que ho criden alçant la bandera franquista però els altres, els que busquen pactes i ens fan carícies, pensen exactament el mateix i així ho apliquen quan són al poder.
Què s’hi ens ha perdut, a nosaltres, en aquest Estat? Quines són les expectatives de seguir governats per una gent capaç d’encadenar una llista tan esperpèntica d’errades i concessions polítiques perilloses? Un Estat que ens ha pres les competències quan li ha passat pel barret. Que ha posat en perill la nostra ciutadania només per penjar-se la medalla de contradir decisions del nostre president. Que va deixar obert Madrid, al principi de la crisi del coronavirus, malgrat que concentrava pràcticament la meitat de casos d’Espanya. Un govern (d’esquerres) que desatén els centenars de milers de persones que s’han trobat a l’atur afectades per un ERTO. Que pacta acords i els traeix dos dies després. Que promet negociacions polítiques que s’esvaeixen fruit d’un caprici i d’una visió política mediocre. Un Estat que anima les empreses que defrauden a Hisenda, concedint ajudes públiques a marques que tenen seus en paradisos fiscals. Una nació que ha perdut la seva bandera a les mans de la secta feixista més gran d’Europa. Que premia els policies que van venir a pegar a ma mare. I no només això, perquè el pitjor error que podem cometre és pensar que l’extrema dreta es manifesta perquè no té poder. Al contrari! El poder espanyol està en mans d’aquesta mentalitat proto feixista que empenyia els manifestants del Mercedes. Una idea nacionalista segons la qual: Espanya primer. Aquest concepte que fa servir Trump i ens sembla escandalós. Espanya primer. I no només ho diu la dreta. Ho diu el PSOE. I ho diuen els jutges i els periodistes.
Què coi hi fem, en aquest Estat? Un Estat, per cert, que va arribar a la conclusió (fixeu-vos la indignitat) que l’independentisme era cosa de rics i “pijos”. Que va aclamar la policia amb aquell “a por ellos” quan venien cap aquí. I que ara, quan ha arribat una crisi sanitària, ha mostrat la seva veritable cara. L’egoisme davant dels més necessitats, les decisions improvisades i la falta de respecte cap a científics i metges de talla mundial, les mancances d’un teixit sanitari públic insuficient i, per sobre de tot, l’existència d’un feixisme absolutament present, real, en plena forma. Un feixisme que és l’amo ideològic d’Espanya perquè defensa, de manera més abraonada que ningú, allò que desitgen tots els altres: la unitat eterna de la nació espanyola costi el que costi. Siguin diners o vides humanes.
