L'Espanya que ve

"Ara mateix, no sabem respondre cap a on va Catalunya. En canvi, està claríssim cap a on va Espanya"

Ens sentim espanyoles o espanyols? Moltes o molts de nosaltres, no. Però som espanyols. O, si més no, "estem" espanyols. Podem tenir l'estelada al balcó i tanmateix viure sota lleis espanyoles i en clau espanyola, per molt que ens rebenti i per poc que ens convingui. La realitat és aquesta, agradi més o menys, i ens condiciona. No és aconsellable, gens, ignorar-la.

Ara mateix, no sabem respondre cap a on va Catalunya. En canvi, està claríssim cap a on va Espanya. Cal tenir una agenda espanyola (i europea i internacional) fins i tot per marxar d'Espanya. I sobretot per sobreviure a un llarguíssim "mentrestant".

Espanya seguirà figurant entre les democràcies de segon ordre, entre els països avariats. És massa gran perquè la deixin caure. A l'actual ordre internacional l'interessa l'actual Espanya, perquè no té una alternativa clara a l'immens forat que deixaria si esclatés en mil bocins, si de sobte esdevingués inviable: deu massa diners, és massa bon negoci per deixar que trontolli. A més, en el fons, importa poc: no és un país decisiu, sinó un país passiu. No juga al gran joc del poder geoestratègic, és només un gran mercat i una frontera de l'Europa que s'està ressituant en un nou context internacional, marcat pel torcebraç entre Estats Units, Xina i Rússia.

Espanya té una Constitució (amb majúscules, tot i que prostituïda i corrompuda) que bloqueja hàbilment qualsevol possibilitat de canvi, sense que formalment estigui prohibida. No en tocaran ni una coma, però la seguiran interpretant seguint les claus ideològiques de la "segona transició".

Què és això? Ni més ni menys: la victòria d'Aznar.

Tenia un projecte: el gran Madrid, una mena de París de províncies (entès a escala global). Necessitava xuclar totes les energies d'Espanya per fer-lo realitat. Confondre Espanya amb Madrid, com ha fet la senyora Ayuso, excelsa hereva d'Esperanza Aguirre.

L'aberració de l'AVE, que mai no ha experimentat retallades econòmiques serioses, és el millor símbol de la "madrilinyització" d'Espanya.

No és Catalunya qui qüestiona i destrueix Espanya, sinó Madrid. Però ho fa en nom d'Espanya. I la resta d'espanyols i espanyoles (amb l'excepció ambivalent dels bascos-navarresos i l'encara confusa dels catalans) els compren la moto: Espanya és Madrid i Madrid és Espanya i "aquí paz i después gloria".

 

Espanya s'ha empetitit. És un país minúscul que es creu que és un gran país. Pensen en clau d'imperi, encara, però ja no són més que una ciutat que aspira a vampiritzar un país sencer, a través d'un conjunt de "propietaris" de les lleis, dels jutjats, del poder militar, de l'economia, de la comunicació... i del relat.

Aquesta és l'Espanya que ve els anys vinents, directa com un míssil. Una mica atenuada, això sí, per l'etapa Sánchez: una mica més amable i menys brutal, però amb poquíssim marge de maniobra. Jugaran al federalisme sanitari, inofensiu, de la mà de Salvador Illa, i potser tramitaran un grapat d'indults, però no tenen més recorregut. Ni els deixaran.

La batalla pel poder (judicial) fixarà els límits.

Però aquesta Espanya és el terreny de joc. Si no tenim projecte per a Espanya, fins i tot per trencarla, res de res. Si no sabem explicar al món què hi guanya el món (o Europa) sense aquesta Espanya, res de res. Si no entenem cap a on va el món (i Europa), res de res. I si no sabem cap a on podem anar nosaltres, què hi podem aportar i que pugui ser moneda de canvi, encara menys.

Això va del gran joc del poder (i dels intercanvis) i no del petit joc de la identitat. I mentrestant perdem el temps fent eleccions regionals amb esperit regional...

 

Comentaris