Espanya unida

Com era del tot previsible, José Luis Rodríguez Zapatero no s’ha limitat a intentar un acord bilateral per definir el nou model de finançament amb la Generalitat. Aquestes coses només les intentava José María Aznar. L’expresident del govern espanyol podia negociar amb Convergència i Unió de tu a tu perquè no era sospitós d’alta traïció. Tot el que Aznar pogués cedir als nacionalistes catalans era a fi de bé i justificat per l’altíssim grau de patriotisme que se li suposava. Zapatero ha d’anar amb molta més cura. Per això, el mateix dia que va rebre a la Moncloa el president Montilla va haver de cedir el mateix espai de protagonisme a Manuel Chaves. El president andalús neutralitzava l’efecte català. Després, hi ha hagut cua a la Moncloa. Tots els presidents autonòmics hi ha anat desfilant, com un rosari compensatiu. Sembla que tothom n’ha sortit content. Fins i tot Esperanza Aguirre i Francisco Camps. D’això, en diuen multilateralitat. Caldrà veure com quadra el cercle José Luis Rodríguez Zapatero. Si tothom queda ben pagat del nou model de finançament, vol dir que el dèficit públic es dispararà en els pròxims anys. I podria ser que acabessin pagant la jugada els de sempre, per molt bon finançament que en treguin. El punt que crida més l’atenció de tota aquesta historieta lamentable ha estat el discurs que ha unit a tots els presidents. En les seves declaracions un a un sense cap excepció han afirmat sentir-se tranquils i satisfets perquè han aconseguit evitar la “bilateralitat” entre els governs de Catalunya i de l’Estat i perquè n’han tret “igual o més que els catalans”. És a dir, tots estant contents per infringir la llei, perquè el nou Estatut d’Autonomia estableix, amb tantes ambigüitats com es vulgui, que les relacions entre Catalunya i l’Estat, de tu a tu i sense moviments compensatoris, són legítimes. I tots estan units, alhora, per un sentiment anticatalà que ha anat aflorant cada vegada amb més força en quasi tots els punts d’Espanya i que s’ha convertit en el vertader eix vertebrador del seu sentiment nacional. No el dissimulen gens. Més aviat, el reivindiquen sense complexos. Tots són perquè tots són contra Catalunya. Espanya unida. Així ha estat en els últims segles i així sembla que serà en els pròxims. Encara queda algú a Catalunya que tingui ganes de fer pedagogia a les Espanyes per veure si ens entenen?