El més significatiu de la caiguda de Cristina Cifuentes és que es desencadena des de les clavegueres de l’Estat. En algun racó fosc es conservaven, des de fa set anys, les imatges d’un furt ridícul, però letal en l’era de les xarxes socials. En l’època del robatori, Cifuentes era vicepresidenta de l’Assemblea de Madrid (la del tamayazo, recorden?) i un personatge conegut del PP madrileny, que va ser perfectament identificat pels policies que van arribar al cap d’una estona, alertats pels guàrdies de seguretat del supermercat.
Com sempre, serà impossible saber qui ha donat l’ordre de descongelar el video dels pots de crema i, encara menys, quin ha estat l’ús que se n’ha fet durant els últims set anys. Unes imatges d’aquest tipus han de tenir com a ús preferent el xantatge, i més encara si la víctima és una persona amb poder i capacitat d’afavorir o perjudicar molts interessos. Quants documents semblants volten per les clavegueres? Quants càrrecs més pengen d’un fil?
El règim espanyol ha estat capturat, en gran part, per serveis opacs d’informació que tenen agenda pròpia. Un estil mafiós que ha impregnat tots els nivells de decisió, amb especial afectació als tribunals i als partits sistèmics, com el PP i el PSOE. Cifuentes és, alhora, pecat i penitència. Espanya també necessita una república honrada.
