Hi ha indicis prou rellevants com per pensar que al Madrid institucional i mediàtic han passat la pantalla de l’1 d’octubre. Han entès, sembla que ara sí, que aquest Govern i aquest Parlament no tenen por, i també han entès que enviar vora 16.000 agents de policia -comptem-ne un parell per urna si han d’emprar la força- és inviable. Perquè els Mossos prefereixen que els tirin flors que merda -dit d’una altra manera, no és creïble que actuïn com a policia judicial per impedir l’exercici d’un dret fonamental-, i perquè Espanya no disposa de 16.000 agents de policia espanyola i Guàrdia Civil per enviar a cada racó de Catalunya. Si no és que tots els jutjats de guàrdia, el ministeri de l’Interior o el mateix Tribunal Constitucional, decideixen posar en risc la seguretat de la resta d’espanyols a les carreteres, als aeroports i als carrers per segrestar urnes. Això sense comptar el cost polític i el desgast internacional de la fotografia d’uns uniformats amenaçant amb la porra o l’arma ciutadans amb una papereta a la mà.
Aquest Madrid ja ha perdut l’1 d’octubre I ho sap. Que es posin les urnes, guanyi el sí o guanyi el no, serà un fracàs històric per al règim del 78. Fins i tot si les retira per la força haurà fet fallida com a Estat democràtic. És en aquest context que es pot emmarcar el gir en l’estratègia del bloc constitucionalista i la brunete mediàtica: El bram de la il·legalitat del referèndum passat pantalla fins al 2 d’octubre, amb el parèntesi la indigna utilització dels atemptats per acusar l’independentisme de desestabilitzar el país i la seva policia fins al punt d’atraure gihadistes. Els contraris al referèndum ho fien tot a una sola carta, que l’endemà puguin anunciar la il·legitimitat dels resultats per una baixa participació. I com ho intentaran? Forçant la màquina de la por i de les clavegueres de l’Estat per tal que el màxim nombre possible de catalans deixin d’anar a votar i la participació sigui tan baixa que no se sostingui.
Suposant que es produís aquest supòsit, irrellevant en la normativa internacional dels referèndums, l’Estat també hauria de resar perquè la premsa internacional no donés legitimitat al Govern, al Parlament de Catalunya i als seus votants. Per anar bé, el món no n’hauria ni de parlar, perquè de partits de costellada se’n fan cada diumenge a milers de ciutats de tot el món. Titulars a la premsa internacional de referència de l’estil de “El Sí a la independència s’imposa a Catalunya”, acompanyats d’una foto de senyores votant pacíficament i la seva estratègia saltaria pels aires. És la mateixa carta, si fa no fa, que juga l’establisment d’ICV dins de CSQP, assegurar, bola de vidre en mà, que els catalans no aniran a votar perquè no hi ha garanties, i que per tant, el resultat tindrà el mateix valor que guanyar el Trofeu Joan Gamper.
Pel que fa als partidaris de posar les urnes, els del sí i els del no, l’1 d’octubre ha de ser sagrat i ha d’estar per sobre d’estratègies de partit. A partir d’aquest dimecres, quan s’activarà el botó vermell de la desconnexió de facto amb l’aprovació de la llei del referèndum i el decret de convocatòria, el bàndol de les urnes no es pot precipitar en cap decisió ni reacció als atacs. Potser no serà el moment de desobeir obertament, sinó de fer veure que s’obeeix i limitar-se a continuar fent la feina discretament. Hi haurà, molt probablement, suspensions de càrrecs, que a diferència de les inhabilitacions, es fan a dit sense passar per jutges ni judicis, amenaces de tota mena, joc brut a la premsa a les ordres de l’Estat, mentides i també, molt probablement, el saqueig al patrimoni de Mas, Ortega, Rigau i Homs abans de l’1 d’octubre. Madrid i els partidaris a Catalunya de no tocar el búnquer faran el que calgui per aconseguir la desmobilització total dels catalans l’1 d’octubre.
