Espanya ens roba?

"Hi ha un estat espanyol extractiu, descaradament i històricament extractiu amb Catalunya, que ha de ser assenyalat i denunciat"

Diu Gabriel Rufián que “Espanya ens roba” és el pitjor eslògan, “el més funest”, de la historia dels eslògans polítics. Rufián és, de tots els polítics independentistes de primera línia, el que té més al cap l’Àrea Metropolitana de Barcelona. L’AMB és una obsessió del seu partit, i ell, la punta de llança en una estratègia a mig termini per disputar-li al PSC l’hegemonia en una massa urbana de 36 municipis i 3,2 milions d’habitants. El 42,8% de la població de Catalunya. Els dirigents d’ERC creuen que la independència no és políticament viable si l’independentisme no és també guanyador en aquest territori i per això l’han convertit en una prioritat estratègica. Cada vegada que Rufián parla des del faristol del Congrés o des d’un programa matinal de les televisions privades, està parlant per a l’AMB i en els codis que ell creu que a l’AMB funcionen. No parla per a Vic o Girona, parla per a Cornellà i l’Hospitalet. Fins ara, la sobreexposició mediàtica de Rufián i el treball polític sobre el terreny metropolità de les seccions locals del partit republicà, iniciat en els anys del tripartit, li han donat molt bons resultats a ERC. La prova és que el PSC ja els tracta com una amenaça.

La tesi de Rufián és que l’Espanya ens roba és percebut com una ofensa quasi personal per molta gent a Catalunya, i especialment a l’AMB. Gent per a la qual “Espanya” no és l’entramat d’elits madrilenyes que controlen l’estat en benefici propi des de fa segles, ni tan sols les noves elits regionals que, connectades am el Madrid del poder, administren els recursos procedents de l’espoli fiscal mentre acusen cínicament Catalunya d’insolidària. Gent per a la qual “Espanya” és el seu poble d’origen o el poble d’origen dels seus pares o avis, és un paisatge, una selecció de futbol, una música, una llengua... Coses que ells, d’una manera potser difusa i intuïtiva, però real, estimen. Quan Rufián ressuscita (fa molts anys que no es fa servir) des del faristol del Congrés l’Espanya ens roba per blasmar-lo, està enviant un missatge a aquesta gent: aquell independentisme que et va ofendre ja no hi és, ara hi ha un independentisme nou que compta amb tu.

 

Probablement Rufian fa bé, però es queda escandalosament a mitges. Perquè si dius que “Espanya ens roba” és un eslògan funest, i seguidament afegeixes –amb una demagògia que fa saltar tots els aparells medidors– que “a mi quien me roba son Rato, Pujol y Bárcenas”, el missatge que arriba és el d’una negació de l’espoli fiscal com la que podria fer qualsevol dirigent del PSOE o de Ciutadans. I l’espoli fiscal no només existeix i és sagnant (16.800 milions anuals, un 8% del PIB, segons el càlcul més recent de la Generalitat), sinó que és la més gran de les amenaces al benestar de les classes populars catalanes. Sí, hi ha unes elits socials extractives i la primera versió de Podemos (aix!) va tenir l’encert d’assenyalar-les i denunciar-les, però també hi ha un estat espanyol extractiu, descaradament i històricament extractiu amb Catalunya, que ha de ser assenyalat i denunciat. Que “Espanya ens roba” sigui un eslògan desafortunat no eximeix ni Rufián ni la resta de l’independentisme de trobar un eslògan alternatiu que permeti tornar a posar aquest tema damunt la taula amb tota la seva cruesa, i fer-ho, sobretot, en defensa de l’AMB i de la seva gent.

 

Comentaris