Espanya ens roba

"Cal tenir present per entendre la reacció dels nostres polítics, que la seva nòmina mai es veu afectada per la depredació fiscal que Espanya practica contra nosaltres"

L’eslògan “Espanya ens roba”, encunyat en el seu dia per Solidaritat Catalana per la Independència, continua essent la millor definició de la situació econòmica de la nostra nació. És dur? Segurament. Però cap procés d’independència ha culminat amb èxit sense actuar amb duresa i contundència. Tant de bo entengui ben aviat això l’independentisme català. Serà aleshores quan comenci a existir alguna possibilitat per deixar de ser espanyols.

Pel cap baix, segons diuen les xifres oficials i reconegudes, són uns 450.000 milions d’euros el que ha saquejat Espanya de Catalunya des del 1986 fins avui, via espoliació fiscal. Sobre la incidència que suposa aquest pillatge en la pèrdua de competitivitat de l’economia catalana o en la degradació dels nostres serveis socials, són moltes les veus experimentades que han fet el balanç d’aquest desastre. Ara bé, hi ha conseqüències molt més humiliants que ningú no vol explicar. Vegem-ho.

Primer de tot, cal dir que l’estatus polític de la nostra nació és el d’una simple colònia que està sotmesa amb un cinisme absolut als tres flagells que defineixen tota situació colonial, és a dir, la submissió política forçada, l'espoliació econòmica sistemàtica i la substitució de la llengua i de la cultura pròpies per les de la metròpoli. És per això, que una part substancial de la població espanyola troba normal i lícit que els seus governs practiquin el lladronici amb Catalunya. Per dues raons: perquè consideren que Catalunya és seva i perquè se’n beneficien magníficament

La situació que es deriva de tot plegat és que els impostos dels catalans serveixen per pagar el sou i les subvencions electorals dels polítics de Vox, C’s, PP i també les del PSOE de “la cal viva”. Sense oblidar que també mantenen a la guàrdia civil i a la policia espanyola que es passeja pels carrers de Catalunya amb l’aire del conqueridor i que ens atonyina per ser independentistes. En definitiva, els nostres diners serveixen per mantenir als que ens odien, i això en converteix automàticament en l’únic poble del món que paguem perquè ens peguin. Voleu un escarni més gran?

 

Cal acceptar que una part del producte del nostre esforç va a raure a mans dels que malden per anorrear-nos. I mentrestant, els partits catalans (amb l’excepció dels dos anys de Solidaritat Catalana per la Independència) han fet els ulls grossos davant aquesta continuada vexació col.lectiva. Encara recordo quan l’any 2006 Catalunya Acció presentava en diversos actes per tot Catalunya les dades sobre l’espoliació fiscal. Molts dels assistents, tot veient les xifres que s’exposaven, no s’ho acabaven de creure. “Com ens poden robar així?”, es preguntaven. Després, altres organitzacions (com el CCN), van seguir el mateix camí fins a aconseguir que l’”Espanya ens roba” interpretés perfectament el clima que es respira entre els catalans quan parlem d’aquestes coses. 

Durant gairebé quaranta anys, cap govern de la Generalitat ha aconseguit aturar, o reduir, aquesta continuada sagnia a la qual està sotmesa Catalunya. De fet, ni ho han denunciat de forma oberta perquè els fan por les respostes i reaccions que arribin des de Madrid. El seu discurs és tant poqueta cosa que no saben mai què dir quan els espanyols ens acusen d’insolidaris, garrepes i escanyapobres. Són el reflex de la impotència. Però també cal tenir present per entendre la reacció dels nostres polítics, que la seva nòmina mai es veu afectada per la depredació fiscal que Espanya practica contra nosaltres. Ells sempre cobren a final de mes. 

 

Comentaris