Ja res tornarà a ser igual. L’estat d’excepció que s’ha declarat a Catalunya, de manera encoberta per part del govern del Partit Popular, i la complicitat mostrada pel Partit Socialista i Ciutadans, aboquen a la societat catalana a una nova lluita: la independència ja no és, exclusivament, l’anhel de bona part de la majoria de ciutadans del Principat, sinó que per damunt d’això hi ha la defensa d’unes llibertats polítiques que van costar molt de guanyar (fins i tot vides).
Les concentracions espontànies davant de la Vicepresidència i altres oficines de la Generalitat d’aquest dimecres reclamen independència, poder votar, però també clamen per la nostra democràcia. De fet, si Madrid no volia que el referèndum estigués en boca de la premsa internacional, l’ha ben espifiat. Aquells qui han reclamat des de sempre que Carles Puigdemont “torni a la legalitat” han estat els primers a desdibuixar les seves lleis i aplicar-les amb duresa contra els qui, legítimament, volen canviar l’statu quo. Erdoganització de la política espanyola, n’han dit alguns intel·lectuals. Escorcolls sense ordre judicial, cartes obertes o portamaletes regirats.
Passi el què passi el dia 1 d’octubre, es voti o no, l’independentisme ja ha guanyat la guerra. Sí, la guerra de les idees, la dels frames, ara que ja el mateix Jordi Sánchez (ANC) ha parlat amb terminologia bèl·lica. Per una banda, si s’aconsegueix anar a les urnes, les hazáñas bélicas de la Guàrdia Civil han mobilitzat els demòcrates més que mai. La Guàrdia Civil, malauradament, sempre quedarà vinculada amb la repressió del centre cap a la perifèria. I, amb una alta participació, el resultat que en surti tindrà una legitimitat sense cap mena de dubte a ulls de la comunitat internacional. Per altra banda, malauradament, si el Gobierno se surt amb la seva i realment s’ha decapitat el referèndum, l’independentisme guanya perquè ha acabat traient la màscara al franquisme sociològic que encara quedava a les institucions de l’Estat; ha sembrat l’ombra de dubte, al ja qüestionat règim del 78, per la resta de demòcrates d’Espanya. Si s’aplica l’estat d’excepció encobertament a Catalunya, què no pot passar a la resta de l’Estat quan no s’accepti acríticament el mantra que ve de Madrid?
Mariano Rajoy passarà a la història com el primer president espanyol que suspèn les llibertats polítiques per salvar la unitat d’Espanya; el qui prefereix claudicar al franquisme sociològic abans que intentar buscar una solució dialogada a la reivindicació d’una part del seu territori. Si la jugada li surt bé, en el curt termini potser podrà mantenir el graner de vots que té entre l’Espanya més carrinclona, però sortosament les màscares cauen i les noves generacions seran més crítiques que les dels seus progenitors. Als joves, als universitaris, als nous sindicalistes… costarà molt més fer-los combregar amb rodes de molí.
A Barcelona, no només està en joc el futur del Principat, les seves ànsies de tenir un horitzó nacional de plenitud. A Barcelona, als carrers de la ciutat comtal, està en joc el futur sencer del sistema polític espanyol. Aquests dies la política espanyola obrirà una bretxa difícil de tancar: entre l’imperialisme que prefereix la cohesió abans que la llei, i els demòcrates que aspiren a canviar la llei per aconseguir garantir (definitivament) els seus drets i llibertats individuals (independents, o no).
