Cada dia que passa, l’estat espanyol apareix com una anomalia democràtica, judicial i institucional, en el marc europeu. Antonio Tajani, president del Parlament Europeu -admirador del dictador feixista Benito Mussolini, membre de Força Italia, portaveu del govern de Silvio Berlusconi, oficial de l’exèrcit de l’aire i antic militant de la Unió Monàrquica Italiana-, ha dit que el devessall d’incidències que envolten els eurodiputats independentistes catalans són “un problema d’Espanya”. Crida l’atenció que, a hores d’ara, intenti fer veure que no s’ha adonat que, en realitat, els problemes que té el Regne d’Espanya amb el sistema democràtic no són tan sols un problema d’aquest estat, sinó de tota la Unió Europea.
Segons el Tractat de Lisboa, que delimita el funcionament de la Unió Europea i n’és la seva carta magna, “el funcionament de la Unió es basa en la democràcia representativa” i la primera de les institucions de la UE és el Parlament Europeu, organisme que està format “per representants dels ciutadans de la Unió”. Doncs bé, resulta que en les eleccions al Parlament Europeu del 26 de maig, més de dos milions de ciutadans europeus han escollit com a diputats Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín i ho han fet mitjançant el mecanisme de la democràcia representativa que regula la primera i més democràtica de les institucions europees. S’escau, a més, que tant Puigdemont com Junqueras han obtingut més vots que les llistes més votades en 16 dels 28 estats de la UE. Això no obstant, Espanya, que és estat membre de la Unió, té problemes molt greus amb la democràcia, ja que, com que no li agraden alguns dels diputats escollits pels ciutadans europeus, hi reacciona impedint-ne l’acreditació com a europarlamentaris, evitant-ho amb tota mena de subterfugis. A Puigdemont i Comín els obliguen a recollir, en persona, l’acta que els acredita com a eurodiputats, a Madrid, però tampoc no li reconeixen aquesta condició a un Junqueras que sí que podria personar-se a Madrid.
Resulta, però, que, en el seu moment, al diputat del PP Gómez de la Serna no li calgué presentar-se físicament en persona a recollir l’acta de diputat al Congrés i un procurador, degudament acreditat, va fer-ho en nom seu, es donà per vàlid aquest procediment i el tal Gómez esdevingué diputat de ple dret. Més recentment, alguns senadors, entre els quals la catalana Marta Pascal, s’estalviaren de passar personalment per Madrid, a recollir l’acta, ja que altres persones van fer-ho en nom seu, amb el corresponent document fefaent que així ho acreditava i avui gaudeixen de la condició de senadors, exactament amb els mateixos drets que els seus companys de Senat que van acudir a fer la gestió físicament ells mateixos. És del tot lògic que hom es pregunti per quins motius s’admet com a bo, per a uns, un procediment d’acreditació que, exactament el mateix, és negat a uns altres. Sobretot perquè, cap dels eurodiputats elegits no va ser qüestionat, impugnat o impedit de presentar-se quan es van fer oficials les diferents candidatures.
Aquest comportament domèstic de república bananera del Regne d’Espanya, on creuen que ho poden fer tot i on la separació de poders brilla per la seva absència, és un atac al caràcter bàsic de funcionament de la Unió, com és la democràcia representativa. I aquesta concepció tan intervencionista de l’estat en afers supraestatals, com ara la composició d’un parlament que no és només espanyol, sinó de tota la Unió, ha de ser del tot inacceptable pel conjunt de ciutadans europeus, no només pels europeus catalans, perquè són els drets de tots ells que es veuen negats, limitats i desvirtuats, en la mesura que no se’n reconeix la validesa del vot. Per a Espanya, doncs, si votes independentista, el teu vot no val res i no és reconegut, perquè, finalment, amb un estratagema o un altre, s’impedeix que allò que la gent ha votat sigui respectat i que esdevinguin diputats les persones que hom ha votat lliurement.
Els damnificats, però, aquells a qui s’estafa oficialment no reconeixent-los el valor de dos milions de vots no són tan sols catalans, sinó també ciutadans europeus d’altres indrets de la Unió, residents aquí, que han optat, també, per opcions independentistes. Penso, sense anar més lluny, en dos amics alemanys, un de portuguès i un d’italià que, el 26 de maig, van anar a votar Puigdemont i Junqueras. A aquests ciutadans europeus, que no tenen ciutadania ni passaport espanyol, Espanya els ha estafat també, perquè el seu vot, finalment, tampoc no ha valgut res. Els estats europeus acceptaran, com si res, que ciutadans seus residents a l’estat espanyol no tinguin el mateix dret a veure respectat el seu vot, com sí que el tindrien en el seu estat d’origen? Alemanya, França, el Regne Unit no alçaran la veu contra aquesta vulneració de drets fonamentals contra connacionals seus, per part d’Espanya? Una Espanya que també ha estafat els votants espanyols, bascos o gallecs que, en diferents punts de l’estat, van optar per llistes independentistes.
És per això que aquest frau a la democràcia, aquesta burla a la democràcia representativa, aquesta reacció antidemocràtica del Regne d’Espanya, ha de preocupar tota la Unió Europea sense excepció. Perquè Espanya constitueix avui un problema d’una gravetat extraordinària per al conjunt de la ciutadania de la Unió, no pas perquè tingui problemes amb l’independentisme, sinó perquè els té amb la democràcia. Aquesta pedra a la sabata permanent que és Espanya, per als demòcrates europeus, posa en qüestió la credibilitat, el sentit i el futur de la Unió, perquè n’ataca, directament, els fonaments democràtics. Al cap i a la fi, els diputats escollits, no representen exclusivament els independentistes que els han votat, sinó el conjunt de ciutadans de la Unió.
I el Parlament que es constituirà el proper 2 de juliol s’haurà de demanar si està disposat a acceptar que, els procedents de la circumscripció del Regne d’Espanya, no siguin, en la seva totalitat, aquells que els electors van elegir el 26 de maig. Perquè, si ho accepta, no sols als Països Catalans, sinó en molts altres indrets d’Europa, molta gent es preguntarà de què romanços serveix votar per anar a un Parlament Europeu on el que val no són els vots lliures dels ciutadans, com a tota la UE, sinó les ingerències polítiques del poder judicial i l’executiu. I no només de què serveix votar, sinó de què serveix, al capdavall, una Unió Europea que accepta aquest atac al sistema democràtic.
