Espanya, octubre del 2027

"Quina llàstima, pensaven en la intimitat, no haver acceptat l'Estatut del 2006 o fins i tot haver-los ofert alguna propineta més..."

El principi del final va començar deu anys enrere, a la tardor del 2017. Ningú no se'n va voler adonar. A les discoteques de Madrid posaven l'himne espanyol a tot volum.Cridaven «¡A por ellos!» als militars disfressats de guàrdiescivils que marxaven cap a Catalunya a repartir estopa. Brindaven amb cava extremeny «Codorniz» i feien salivera imaginant el president català d'aleshores, Puigdemont «el breu», a la presó. Els diaris de la capital havien esdevingut tristes fotocòpies dels que, un segle abans, parlaven de la crisi de Cuba, la del 1898, i no dubtaven que ho tenien tot guanyat. Perdre Cuba era impensable. Com abans ho havia estat perdre Colòmbia, Xile, Mèxic, Argentina, Equador, Perú, Veneçuela... Impensable, clar.

 

A l'octubre del 2017 estaven a cinc minuts de fer realitat el vell somni: acabar d'una vegada amb aquella cosa emprenyadora anomenada Catalunya. Bé, acabar amb ella, no, no exactament.La idea era continuar esprement-la, dominar-la, treure'n tot el suc possible. I a sobre, aconseguir que els sediciosos catalans visquéssin en un orgasme permanent, infinitament agraïts pel sol fet que els deixessin continuar essent espanyols. El que no havia aconseguit Felipe V, ni tan sols Franco, ho aconseguiria el tàndem Aznar-Rajoy, amb la col·laboració dels socialistes espanyols i dels «ciudadanos anticatalanistas». Per fi Barcelona ja no faria més ombra a Madrid, transfigurada en capital del «mundo mundial» a base de pagar els altres. I a Catalunya podrien fer lliurement butifarrades, sardanes, castells i altres excentricitats regionals.

 

«Exaltando la rica multiplicidad de sus regiones», com deia el Generalísimo en el seu testament.

 

Deu anys després d'aquella tardor tan excitant, en la qual es va posar de moda jugar a «Acabemos con la excepción catalana y que se preparen los vascos», les coses no van anar exactament com havien previst. Ja passa. Com a Cuba. Impensable, oi?

 

El govern català i els seus socis (i els que no eren socis però volien fer el salt a Espanya) es van fer un embolic important, es van disparar uns quants trets al peu, van ficar els peus a totes les galledes que van trobar... Però a l'altra banda van començar a encadenar un error amb el següent. Primer, van aconseguir eliminar el govern català i controlar l'administració, sí, però muntant un caos fenomenal. Com el que van provocar impulsant el trasllat d'empreses de Catalunya a Espanya: el tret els va sortir per la culata uns mesos després, quan va esclatar la crisi de la prima de risc, l'endeutament astronòmic d'Espanya i la inviabilitat de l'Estat Espanyol, rescatat per la Unió Europea quan estava a les últimes.

 

Van intentar convocar eleccions a través d'un article de la Constitució espanyola d'aquella època, el 155, però es van adonar que no podien, perquè havien de carregar-se l'Estatut (100% constitucional) i la pròpia Constitució: estaven en un carreró sense sortida.

 

Catalunya no tenia govern però tenia Parlament (no hi havia manera legal de fer-lo desaparèixer) i un president, agafat al pal de la bandera, però president, legal i legítim.

 

Al final, no els va quedar cap altra opció que organitzar un cop d'Estat, a ells, que acusaven els catalans de colpistes. Van proclamar la Llei de l'Embut com a Norma Fonamental, van il·legalitzar tot el que es movia, van treure part de l'exèrcit al carrer, van fer lleis noves a mida dels nous temps, van ampliar la famosíssima «Ley Mordaza», van empresonar i arruïnar tots els «opositores» i van començar a admirar Maduro, el de Veneçuela, que ara ja els queia més simpàtic... Es van acabar fent un embolic terrorífic amb la seva pròpia Constitució.

 

I així van arribar al final de l'escapada. Tot va començar a esquerdar-se de sobte, el dia menys esperat. Si al principi només quatre països insignificants havien reconegut Catalunya, uns anys després va resultar que l'empresa «Unió Europea S.A.» estava alarmada per assegurar els cobraments i perquè els monumentals errors dels espanyols no s'encomanéssin a mig continent. El vent va girar i ho va fer amb força. Aleshores es va dibuixar de veritat una nova frontera.

 

Els danys i perjudicis, per a tothom, havien estat incalculables. Catalunya estava mig arruïnada, però Espanya n'estava del tot. No era gaire consol per a ningú. Tanmateix, calia fer allò tan espanyol de «borrón y cuenta nueva». I així va anar. A l'octubre del 2027 estaven ja discutint qui es quedava amb una part del deute infinit, monstruós, d'Espanya, a canvi, posem, del 20% dels actius de l'Estat espanyol. Hi havia feina per a vuit o deu anys més, però les coses ja no tenien marxa enrere...

 

 

I mentrestant Espanya, per a desgràcia dels espanyols amb dos dits de seny, iniciava una histèrica deriva autoritària, cada vegada més accentuada. Quan va aparèixer un republicanisme que amenaçava seriosament el vell règim del 78, van reaccionar com sempre, no cedint ni un mil·límetre i avançant uns quants metres cap a una Espanya patriòtica, «cuartelera», unànime, disciplinada... i arruïnada per a un o dos segles més. Rajoy continuava presidint el govern, amb Sánchez i Rivera de vicepresidents, i ja no sabien què més declarar després de l'estat d'excepció, el de setge, el de guerra i el d'apocal·lipsi. Quina llàstima, pensaven en la intimitat, no haver acceptat l'Estatut del 2006 o fins i tot haver-los ofert alguna propineta més...

 

Mentrestant, a la Catalunya de l'octubre del 2027 hi havia una muntanya de problemes per resoldre. Tot era molt fràgil. El país havia esdevingut un trencadís però no s'havia trencat. I havia deixat enrere el principal dels seus problemes, allò que era impensable: allunyar-se per sempre de la vella Espanya excitada amb la seva deriva autoritària i el seu monarca fossilitzat. La mateixa que pensava que perdre Cuba era impensable.

 

I ara despertem... L'octubre del 2017 encara promet moltes emocions fortes... El somni està teixit amb moltes variables, moltes incerteses i molts drames. Però entre aquesta setmana i la que ve decidirem com acaba, encara que sigui d'aquí a deu anys.

 

El final alternatiu a aquest més val ni imaginar-se'l...

 

Comentaris