“L’Estat pagarà el preu de treure Puigdemont del mig, assumint el descrèdit de les seves institucions. Però l’Estat és fort i no donarà la batalla per perduda”. L’exlíder del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba la clava amb una definició exacta Espanya, una nació disposada a absolutament tot per mantenir-se viva –que no dempeus, que implica dignitat i legitimitat-, conscient que només sobreviu si construeix enemics per destruir-los posteriorment. L’obsessió per la unitat d’Espanya ha provocat una guerra civil, ha sostingut 40 anys de dictadura, ha bastit una Transició a la democràcia amb violència i centenars de morts sense despentinar-se i ha exercit el terrorisme d’Estat pagant policies i guàrdies civils perquè assassinessin membres d’ETA, per citar només els exemples més coneguts.
Rubalcaba ha anat al moll de l’os quan ha assegurat que Espanya està disposada a desacreditar-se com a Estat democràtic i que té armes per guanyar la batalla. La Història avala aquesta afirmació: Ha matat i mai no li ha tremolat el pols. Els GAL i el senyor X sabien que al darrere tenien unes clavegueres de l’Estat, una justícia i un sistema de partits polítics que avalarien els assassinats perquè els espanyols de bé entendrien que s’estava protegint la unitat d’Espanya. Algun policia i algun guàrdia civil a la presó, i ben aviat un indult. La maquinària criminal, repressiva i judicial de l’Estat està preparada per amagar el que calgui i garantir la impunitat de qualsevol règim espanyol, dictatorial o democràtic, davant de qualsevol acció per aniquilar un suposat enemic de la pàtria.
I en el cas de l’independentisme, i més concretament, de Carles Puigdemont, l’Estat està disposat a tot per impedir que un representant legítim sigui president. I tot no només vol dir posar policia a obrir maleters de cotxes, a obrir el clavegueram del parc de la Ciutadella i a passejar-se per un aeròdrom de paracaigudistes, sinó vulnerar l’Estat de Dret, amenaçar càrrecs electes, alterar el resultat de les urnes i posar tot un sistema judicial i policial al servei d’una obsessió: Detenir el president legítim de la Generalitat i l’únic candidat amb el suport necessari per a governar. Amb tècniques de lluita antiterrorista i amb penes de presó i tracte equivalent.
Espanya només practica el llenguatge de la humiliació i la derrota. Un exemple: El 2011, quan precisament Rubalcaba era ministre de l’Interior, per comptes d’anunciar que ETA renunciava unilateralment a la lluita armada i prenia la via política sense contrapartides ni negociacions, Espanya va parlar de “rendició” i victòria policial i judicial. “ETA ho va deixar perquè estava a punt de ser derrotada, no aguantava més”, va dir el ministre recentment. Com sempre, els titulars madrilenys no tenien res a veure amb la lectura que va fer el món del gest de pau d’ETA. Amb Puigdemont comença a passar el mateix.
