Espanya no és país per a demòcrates

"Al capdavall, mentre es parla de Catalunya no es parla de res més. És la manera d'aconseguir que el seu electorat, malgrat l'enfonsament del país i un atur que afecta uns cinc milions de persones, els continuï votant"

Si jo fos espanyol estaria tan amoïnat com ho estan els demòcrates espanyols. La tendència catalana –provocada pels tradicionals atacs provinents de ponent– és pensar que a Espanya no n'hi ha, de demòcrates. Ens fa aquest efecte perquè les declaracions de suport a les nostres llibertats nacionals arriben en comptagotes, des d'allà. Però n'hi ha més dels que sembla, de demòcrates. Estan silenciats o acovardits, però n'hi ha. Són espanyols que, sense desitjar la independència de Catalunya, estan disposats a acceptar-la, si els catalans la volem. Vull dir que la seva actitud és tan democràtica com ho seria la nostra davant la independència del País Basc o Galícia. El problema d'Espanya és que els qui la governen alternativament, és a dir, el Partit Popular i el Partit Socialista, ratllen gairebé l'analfabetisme democràtic. Fan tota la comèdia formal que requereixen les regles bàsiques de la democràcia, només faltaria, però n'hi ha prou de posar-los a prova una mica perquè mostrin principis absolutistes i inquisitorials. Per això ens desqualifiquen com a catalans, per això ens insulten, ens menyspreen, ens amenacen i ens agredeixen, perquè ens volen sotmesos a la seva voluntat fins a la fi dels nostres dies. Un exemple recent d'aquesta mentalitat, el tenim en l'allau d'intents d'intimidació a Catalunya per part de diversos presidents autonòmics i de dirigents del Partit Popular i del Partit Socialista. Vegem-ne alguns:

• José Antonio Monago, president de la Junta d'Extremadura (PP) demana que Artur Mas, president de Catalunya, sigui empresonat.

• Alberto Núñez Feijóo, president de la Xunta de Galícia (PP) exigeix la submissió dels catalans a la nació espanyola i qualifica la identitat nacional catalana d'"identitat excloent".

• Javier Fernández, president del Principat d'Astúries (PSOE) blasma Catalunya per no subordinar-se a Espanya com a dogma de fe i l'acusa de "maquillar la història".

• Ignacio González, president de la Comunitat de Madrid (PP) fa seva la màxima del règim anterior sobre la unitat indivisible d'Espanya i titlla de "desafiament" tota acció que no s'hi subordini.

• Susana Díaz, presidenta de la Junta d'Andalusia (PSOE) i candidata a substituir Alfredo Pérez Rubalcaba, considera que la independència de Catalunya seria un "privilegi" inadmissible.

• Rafael Hernando, portaveu del PP al Congrés espanyol, afirma que Catalunya no pot decidir per si mateixa perquè això equivaldria a decidir sobre els espanyols.

• Ramón Luis Valcárcel, president de la Regió de Múrcia (PP) diu que "la independència de Catalunya és un plantejament rural."

• José Luis Rodríguez Zapatero, expresident del govern espanyol (PSOE) blasma el referèndum català i diu que "les preguntes són camins de divisió".

En llegir barbaritats com aquestes, els espanyols demòcrates senten calfreds i s'avergonyeixen dels seus dirigents. Saben que Espanya, tot i caminar cap a l'abisme a causa d'un deute que no podrà pagar mai, està obsedida en el sotmetiment de Catalunya. Per altra banda, aquests espanyols ja fa temps que s'adonen que el Partit Popular i el Partit Socialista no tenen cap solució per aturar la caiguda lliure del seu país i que és per això que, com fan sempre els règims absolutistes, intenten focalitzar l'atenció en un enemic que distregui la gent i la cohesioni contra atacs imaginaris. Al capdavall, mentre es parla de Catalunya no es parla de res més. És la manera d'aconseguir que el seu electorat, malgrat l'enfonsament del país i un atur que afecta uns cinc milions de persones, els continuï votant.

Bastant patètic, per tant, tot plegat. Ha de resultar molt dur ser demòcrata espanyol en un entorn de pensament únic com aquest. Un pensament únic que es diu "unitat d'Espanya" i que en forma de malaltissa i paroxística obsessió està arribant a límits veritablement esperpèntics. És tot el que es pot esperar d'un Estat que prohibeix votar, que criminalitza el dret de decidir, que intenta desacreditar Catalunya internacionalment, que l'espolia econòmicament i que fa tot el possible per destruir la seva llengua. S'entén que els demòcrates espanyols diguin que s'han quedat sense horitzó. Són molt conscients que Espanya no és país per a demòcrates.

 
 

Comentaris