Amb la més perfecta naturalitat i sense que en cap premsa aixequessin lleugerament la cella, llegim que Espanya ha estat la convidada d’honor de la fira del llibre de Nova York. Segons ens diuen, els Països Catalans, Euskadi i Galícia formen part d’Espanya, i Espanya és constitucionalment plurilingüe. Doncs ni una menció a la literatura catalana, basca o gallega. La preocupació dels editors espanyols i de l’Instituto Cervantes és difondre la literatura espanyola (i en espanyol) en aquell hermètic país (i dic “hermètic” perquè només un 5% de la seva producció llibresca és de literatures estrangeres); diuen, també, amb alegre deseiximent, que ara, potser, gràcies a l’e-book, serà més fàcil difondre la llengua espanyola en un àmbit on és llengua viva en molts indrets. Al·leluia i aplaudiments.
Recordeu ara, però, què va passar a la Fira de Frankfurt en què Catalunya va ser la invitada d’honor. Els malvats catalans, insolidaris i segurament nazis, vam proposar que, com era lògic, hi fos present la literatura catalana, que era la convidada. Però, ai!, el regne de les ambigüitats sempre va a favor de la llengua espanyola, perquè irats escriptors catalans en llengua espanyola van assegurar, impertèrrits, que els seus libres, en castellà, són tan literatura catalana com els d’Ausiàs March, i els alemanys, alarmats per un escàndol majúscul que no s’esperaven, ens van preguntar que per què els discriminàvem. Tant és així que les nostres autoritats, amatents, com totes les autoritats del món, a l’ordre i a la tranquil·litat, van suplicar als escriptors en castellà que no hi anessin, i aquests, benèvols i magnificents, hi van renunciar, mentre nosaltres, amb llàgrimes als ulls, els aplaudíem tan ardida generositat.
Dit en altres paraules: ells no ens volen als seus catàlegs però exigeixen estar en els nostres. I encara, si pares l’orella, sentiràs que et diuen que la llengua espanyola vol dir llibertat i la llengua catalana vol dir imposició i talibanisme. Ho diuen cada dia.
La situació és tan injusta com grotesca. Perquè, malgrat l’escateinada Constitució (perdoneu que no m’aixequi, però és que, si no, no veig el teclat), si vols tenir el Premio Cervantes, el més prestigiós d’Espanya, pots ser bolivià o veneçolà, argentí o madrileny, però si ets català, basc o gallec a tu no et toca, malgrat allò de l'”especial protecció” a què estan obligats per la magníssima carta.
Doncs , mira, en nom de la llibertat, i aquets cop sí que es pot dir amb propietat, jo vull ser independent i no un esclau que suplica de genolls que no ens esborrin del mapa. Del mapa literari, vull dir.
