Espanya és dèbil

"Ni amb la violència per bandera no ha aconseguit ser una gran nació, ni tampoc desdibuixar la nació catalana fins a assimilar-la"

Espanya és un Estat dèbil, que mai no ha aconseguit ser una nació, malgrat el nacionalisme espanyol furiós que gairebé sempre ha imperat a les institucions madrilenyes. Si fos una nació, Espanya seria una còpia de França i ja hauria aconseguit aniquilar les nacions que es troben atrapades al seu interior. Però no ho és -molt recomanable La nación inventada, d'Ignacio Escolar-, l'adhesió a la seva bandera s'ha basat i es basa en l'exhibició i ús de la força. Força policial i militar, judicial i/o econòmica, però no la força dels projectes polítics i el diàleg. El seu projecte s'ha sustentat històricament en la violència i la repressió. Però no se n'ha sortit. Ni amb la violència no ha aconseguit ser una gran nació ni tampoc desdibuixar la nació catalana fins a assimilar-la.

 

Per quines raons? Una de les més evidents és al carrer. La potència de la societat civil organitzada ha blindat històricament la cultura popular, la llengua i les institucions. Un carrer que sempre ha estat al costat de les seves institucions quan s'havia de defensar la nació. Fa tres-cents anys i ara. Malgrat les derrotes, les humiliacions i la repressió, el carrer mai no ha claudicat. Quan ha caigut, s'ha alçat. I aquest ADN català és incomprensible a Espanya. Per això la vicepresidenta espanyola està astorada amb la manifestació a Brussel·les, perquè, diu, "habitualment els candidats demanen el vot als seus votants, però aquesta manifestació és significativa pel contrari, que siguin els seguidors els que hagin d'anar a buscar el seu líder". No ho ha entès perquè la història d'Espanya no té elements que ho facin explicable. Les elits madrilenyes han fet un cordó sanitari perquè els carrers espanyols siguin, només, el lloc on habiten els súbdits del regne d'Espanya. I quan aquests súbdits han intentat deixar de ser-ho, com va ser el cas del 15M, el règim del 78 va facilitar la incorporació dels seus líders al sistema polític establert de forma tan ràpida i eficaç que pocs recorden aquell esperit.

 

 

Espanya és també un estat dèbil a ulls d'Europa. És veritat que la UE legitima la violència policial quan calla, i legitima l'autoritarisme de Madrid quan exigeix als catalans que acatin la Constitució espanyola. Però a ulls d'Europa, Espanya és un problema en tot els sentits. Sobretot, econòmicament, perquè pot convertir-se en una altra Grècia i desestabilitzar la zona euro. Però comença a ser-ho també en termes democràtics. Que un ministre hagi pidolat a la Comissió Europea que modifiqui la llista de delictes perquè Puigdemont i els consellers puguin ser extradits i que hagi tingut per resposta un no rotund és un símbol de debilitat extrema. Com també ho ha estat que el Suprem retirés l'ordre internacional contra el president i els consellers a l'exili davant del risc evident que la justícia belga limités molt la condemna possible, en cas de ser culpables, o que directament protegís els consellers catalans de l'arbitrarietat espanyola concedint-los l'asil polític.

 

Per tot plegat, l'independentisme té una nova oportunitat. I no seria just per als qui creuen en la República que les tres llistes que concorren a les eleccions il·legítimes del 21D servissin en safata la victòria al bloc del 155 amb batusses i interessos partidistes sobre qui ha de ser el president. Si el 21D les urnes no dicten una victòria clara per als partidaris de la República, l'unionisme es deixarà la pell per tenir "atado y bien atado" aquell "a por ellos" que els va encarregar el monarca espanyol en un discurs televisat pocs dies després que la policia espanyola i la Guàrdia Civil provoquessin un miler de ferits per impedir que es votés l'1-O.  

 

Comentaris