El passat diumenge 1 d’octubre els catalans van patir en pròpia carn allò que alguns sempre hem dit que estava ben viu: l’odi contra Catalunya. Tants anys d’acumular-lo a còpia de peix al cove, tripartits, xiulades al Borbó o multitudinaris 11-S, entre moltes altres coses, va esclatar amb tota la seva virulència a través de les porres de la guàrdia civil i la policia nacional. L’independentisme majoritari va patir un bany de realitat i, per primera vegada, realment li va veure les orelles al llop.
Eren molts els que deien que seria impossible en l’Europa del s.XXI contemplar avis colpejats sense miraments, dones vexades i joves atonyinats amb sadisme. Creien que, perquè la democràcia espanyola s’havia homologat més o menys amb els estàndards occidentals, la seva mentalitat havia fet el mateix. Són els errors que comets en política quan ignores la psicologia col.lectiva dels pobles, fet que també comporta no tocar ni quarts no hores a l’hora de preveure les reaccions d’Europa davant la possible revolta catalana.
Tot plegat, el passat 1-O (i el que està per venir) ha estat una bufetada de realitat de tal magnitud que, sortosament, ha fet desaparèixer momentàniament l’expressió de “la revolució dels somriures”. Caldrà alguna cosa més que clavells per fer front als animals rabiosos que, engabiats en un hotel de Pineda de Mar, borden “que nos dejen actuar!”. De cop i volta, comença a planar sobre nosaltres la sensació que això no era com ens ho havien presentat en els discursos oficials dels darrers anys. La possibilitat de qualsevol comprensió de l’oficialitat europea vers la independència és i ha estat nul.la. No només això, és que no ha existit ni pel fet de votar. Europa serà possiblement una entitat política amb unes certes garanties econòmiques, però és un ens podrit moralment i èticament. Què voleu esperar d’una unió d’estats dirigida per un arquitecte de l’evasió fiscal com Jean-Claude Juncker? Tot el que es derivi d’aquest sinistre personatge és mesquinesa política.
Com és sabut històricament, l’odi comporta el pillatge. Exactament això és que va fer la guàrdia civil i la policia espanyola amb les urnes i d’altres estris dels col.legis que es van endur quan no les van trobar. Per tant, tinguem-ho clar i gravem-nos-ho al cervell: ens roben i ens odien. I contra això, els catalans van reaccionar el passat dia 1 amb una dignitat i un coratge que ens ha fet guanyar simpatia a escala internacional però ni cap aliança, ni cap compromís amb la causa de la nostra independència. Quan parlo d’això em va a la memòria aquella frase de Churchill, que posava com a exemple el valor dels barcelonins durant els bombardejos del 1938 per encoratjar als londinencs a fer el mateix quan els queien les bombes nazis durant la II guerra mundial. Però, al capdavall, Anglaterra ens va deixar tirats de la mà de Déu, exactament com en el 1714.
Combatre l’odi no és ni simple, ni agradable. Tampoc resulta fàcil contrarestar-lo. El primer pas consisteix a assumir que te’l professen. I després acceptar el consell que un dia va donar-nos el polític mallorquí Joan Estelrich: “Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança, la venjança depurada d’odi, restablidora de l’equilibri romput, si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t’entendreixis, confien en el teu sentimentalisme. No t’apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins”.
