Espanya, en un camp de mines

"El problema, senyors i senyores, arriba quan el conflicte surt de les pròpies fronteres. Pitjor encara si és un estat amb una qualitat democràtica superior a la teva"

De fa ja un temps que estic convençut que l'afer dels líders catalans a l'estranger esdevindrà un horrorós camp de mines per al govern espanyol. Un autèntic fangar del que li serà impossible escapar-ne indemne. Més aviat, vaticino, en sortirà cobert fins dalt de fang o de coses pitjors.

 

Fins ara, els poders de l'Estat, entre els quals el govern Rajoy n'és un, potser el més important però ni de bon tros l'únic, havien aconseguit anar controlant la situació. Sí, hi hagut protestes internacionals, de la premsa, de polítics i personalitats, d'Amnistia Internacional i del comitè de Drets Humans de l'ONU, inclús. Però tot plegat suportable per part d'una gent obsedida a fer passar els catalans per l'adreçador. D'un Estat que no està disposat ni a retrocedir ni a fer la més mínima concessió per reconduir el conflicte.

 

La política, al segle XXI continua sent territorial, té a veure amb les fronteres que delimiten el perímetre dels estats. I dins les seves fronteres Espanya ha pogut fer pràcticament el que ha volgut. Si tots els aparells d'un estat tiben determinadament en la mateixa direcció, si tots ells estan convençuts que per sobre de tot hi ha Espanya, la Nació, aleshores la capacitat de mantenir sota control sobre el conflicte, en aquest cas amb els catalans, és gran. El govern, els grans partits, els jutges, el Tribunal Constitucional, els poders financers i econòmics, l'alt funcionariat i -molt important- els grans mitjans de comunicació públics i privats... tots com un sol home.

 

El problema, senyors i senyores, arriba quan el conflicte surt de les pròpies fronteres. Quan s'escapa. I es trasllada al territori d'un altre estat. Pitjor encara si és un estat amb una qualitat democràtica superior a la teva. Un lloc on, per exemple, hi hagi més independència judicial. I una premsa més lliure. Un lloc com, per exemple, Alemanya, Escòcia, Bèlgica o Suïssa. Sí, el govern espanyol intenta i continuarà intentant pressionar els governs d'aquests països perquè pressionin els seus jutges... però no, no és el mateix. El resultat és incert. Mala peça al teler. 

 

És molt diferent del que passa a Espanya, on no cal en molts casos ni transmetre instruccions als jutges, perquè no sols ja saben i estan convençuts del que han de fer -sovint els jutges són tan o més expeditius que el govern de Rajoy-, sinó que ho duen a terme amb desacomplexament total.

 

Un dels problemes espanyols, i que dificultarà molt el somni de Rajoy i tota la resta de rebre els caps dels exiliats en una safata europea de plata, és el precedent belga. El ridícul belga. Recordin: quan el jutge Pablo Llarena va veure que allò anava de mal borràs va optar per retirar l'ordre europea contra Puigdemont que havia llançat la seva col·lega Carmen Lamela. Un ridícul memorable.

 

És previsible que en un cas com aquest, les instàncies judicials dels diferents països no vulguin desentonar gaire entre ells. Per tant, aquell episodi belga té i tindrà un pes. Però el que tindrà més pes és la conclusió a la qual es pugui arribar en cada un dels països afectats. En alguns hi ha algun delicte més o menys assimilable a la rebel·lió, i en altres no. Això dificulta molt les coses a Espanya

 

Però encara la dificultarà més la cantinflesca prosa de Llarena -qui, n'estic segur, sortirà mal parat de tot aquest tràngol-, prosa destinada a intentar fer creure que Puigdemont i la resta van alçar-se violentament contra el règim espanyol. Violentament. Arriba a comparar la manifestació de protesta davant la conselleria d'Economia -que va retardar la sortida dels agents policials que hi feien l'escorcoll- amb l'intent de cop d'Estat de Tejero! 

 

 

L'article 472 del Codi Penal espanyol assenyala que "son reos de delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente" per, entre d'altres supòsits, declarar la independència d'una part del territori.

 

Vostès han vist Puigdemont armat amb un kalàxnikov disparant contra policies o soldats espanyols? O disparant contra el sostre del Congrés? I repartint mastegots a tort i a dret?

 

Oi que no? A Alemanya, Escòcia, Bèlgica i Suïssa tampoc. Una cosa és que aquest països siguin socis d'Espanya a la Unió Europea. Una altra és que els seus jutges siguin fàcilment impressionables o mesells.

 

Comentaris