Europa ha decebut més de dos milions de catalans independentistes, europeistes de mena i oberts al món. La passivitat de la UE davant dels abusos polítics, policials i judicials d’Espanya a Catalunya ha provocat un trencament emocional que costarà de recosir. Molts catalans han constatat que el projecte europeu és poc més que un club de vells estats en què la ideologia i els principis fundacionals de la UE han quedat bandejats pels interessos econòmics. Mentre els estats paguin el deute i no posin en perill l’estabilitat de l’euro, tot rutllarà. Tant se val si ciutadans europeus voten a les urnes i la seva decisió democràtica no és respectada, si hi ha presos polítics o si la policia apallissa homes i dones indefenses i destrossa escoles. Malauradament, la Marca España, empeltada de violència policial i corrupció política i judicial, encara sobreviu entre les elits europees. No així entre la premsa internacional, un pas per endavant dels líders polítics, que va batejar les càrregues de l’1-O amb títols com “Espanya, la vergonya d’Europa”, remarca la victòria democràtica dels independentistes el 21-D i parla de presos polítics.
Però la partida d’escacs és llarga i a la UE es juga més als despatxos que al carrer o als mitjans de comunicació. El flanc democràtic serà la darrera peça que protegiran a Brussel·les, perquè preocupa ben poc, a Europa. Però l’economia i els deutes, i Rajoy ho sap, són figues d’un altre paner. Tots els peons vigilaran aquesta peça. Els bancs alemanys i francesos, principals tenidors del deute públic espanyol, volen cobrar, al marge de si paga una Espanya territorialment més gran o més petita. En aquest sentit, el 2018 serà clau per observar els primers moviments dels socis europeus de Rajoy si l’economia espanyola comença a donar senyals de debilitat. BCE deixarà de subvencionar el deute escombraria de Madrid, que haurà de finançar-se pagant als seus creditors un interès molt més alt que l’actual subvencionat, pel risc que suposa prestar diners a una economia altament endeutada i vulnerable, com s’ha demostrat, a la tensió política creixent.
Si Madrid no accepta la nova composició del Parlament i del Govern i manté d’alguna manera la usurpació de poder via 155, i tira endavant la causa general contra l’independentisme, caldrà resistir. Els efectes d’aquesta resistència no seran immediats i el camí serà duríssim, però no hi ha marxa enrere. Ni per a la democràcia ni per als mercats. I a Europa, i a Madrid, ho saben. És qüestió de temps.
