Fa només un parell d’anys Espanya –juntament amb Irlanda- era reconeguda i admirada en tots els fòrums internacionals perquè havia aconseguit uns índexs de creixement econòmics excel•lents. Eren els temps del “miracle econòmic espanyol” i fins i tot el catalanisme, tan crític quan es tracta d’acceptar mèrits propis, proclamava que la seva aportació havia culminat amb la “modernització” de l’Estat. Encara no fa gaire, després que José María Aznar la reivindiqués com una de les potències del món, José Luis Rodríguez Zapatero exigia l’admissió d’Espanya en el G9. N’hi ha hagut prou amb uns quants mesos perquè tota aquesta carcassa quedés buida. Espanya ha superat els quatre milions de desocupats laborals i s’ha convertit en el membre de la Unió Europea que destrueix més llocs de treball. L’atur ja frega el 20 per cent i mentre els brots verds comencen a insinuar-se amb força a la resta de la Unió i als Estats Units, no hi ha cap dada –deixant a part les declaracions entusiastes del govern de Zapatero- que permeti pensar en l’inici de la recuperació. Ara el catalanisme ja no parla de “modernització”. La part més activa d’aquest corrent social mira de buscar el moment i les condicions perquè Catalunya finalment es pugui modernitzar sense el ròssec que suposa Espanya.
És obvi, doncs, que el “miracle” espanyol només era un miratge. I que la seva economia se sustenta en uns pilars precaris. Tan precaris com un creixement urbanístic desbocat que ha fet fallida i com els ingressos que arriben de la mà del turisme i que depenen exclusivament, per tant, de la salut dels altres. Mentre tot això es fa evident d’una manera descarnada i finalment el rei accepta que es passejava nu pels carrers, tot i que els súbdits li lloessin els vestits, el govern de Zapatero ha superat tot els rècords imaginables d’insolvència. Durant mesos només ha estat capaç d’intentar garantir a la curta les prestacions socials, abordar una sèrie d’obres públiques del tot ineficaces, elevar a l’enèsima potència el deute públic i fer declaracions d’esperança que no convencen ningú. En un moment en què les reformes s’han fet inevitables i urgents, José Luis Rodríguez Zapatero només ha mirat de no molestar gens ni mica els sindicats.
Finalment, després de tot d’advertències dels organismes europeus i internacionals i davant l’evidència d’atacs successius dels especuladors financers i de la constatació que aviat col•locar el deute públic espanyol amb un mínim de garanties serà una quimera, la setmana passada el govern de l’Estat va fer públic un document de mancances estructurals. Zapatero l’encerta quan afirma que l’economia Espanya es regeix per una varietat abusiva de modalitats de contractació, pateix la rotació excessiva dels treballadors amb contracte temporal, ha estat incapaç de garantir-ne la formació, ha de donar confiança als empresaris i facilitar la contractació indefinida flexibilitzant les indemnitzacions, que s’han situat d’una manera sistemàtica en el màxim que permet la legislació laboral.
Però, una vegada enunciat el problema, Zapatero ha estat incapaç de proposar com es pot abordar i ha deixat, una vegada més, la decisió de les reformes estructurals en mans de la negociació entre empresaris i sindicats. ¿Cal esperar, per exemple, que arribin a acords per aplicar tot el rigor contra els abusos en la incapacitat laboral temporal? ¿O per flexibilitzar els convenis col•lectius i deixar molt més marge a cada empresa i la seva pròpia situació? El govern de l’Estat ha deixat l’economia espanyola en caiguda lliure i el seu president s’ha limitat a explicar perquè no hi ha res ni ningú que la puguin frenar.
