El feixisme a Europa va tenir uns efectes tan esfereïdors, a mitjan segle XX, que avui dia als europeus se’ns fa molt difícil reconèixer-lo amb una altra cara. Creiem que el feixisme va ser únicament holocaust, judicis sumaríssims, tortures cruentes, assassinats als vorals de les carreteres… Doncs no. El feixisme va aprendre a contemporitzar i té cares molt més sibil·lines que tot allò. A Espanya, concretament, no ha perdut mai el poder. En va tenir prou de fer tres coses: tenyir-se la camisa, envernissar les institucions i traspassar el poder de Franco al Borbó fent-li jurar els principis feixistes que havien regit fins aleshores, entre els quals la ‘unitat d’Espanya’ com a dogma de la nova Sagrada Inquisició.
Una de les fal·làcies més grans d’aquests darrers setanta anys és considerar l’Estat espanyol un Estat democràtic, un Estat de dret polític. Talment com si amb la mort d’aquell cabdill sanguinari hagués mort també la seva ideologia. Un Estat de cultura totalitària, de principis tirànics, no esdevé democràtic com el qui prem un interruptor. Calen anys, segles de formació individual i col·lectiva per assolir aquesta maduresa. La té la Gran Bretanya, la té Bèlgica, la té Catalunya, però no la té Espanya. La tenen alguns espanyols, com els que s’han solidaritzat amb Catalunya des d’Andalusia, per exemple, però no l’Estat. L’Estat no l’ha tinguda mai i és encara a les beceroles de tenir-la, perquè la cultura democràtica no s’obté fent comèdia en un Congrés o en un Senat i celebrant eleccions, sinó que ve de dins i es demostra en els conflictes polítics. El demòcrata escolta, el feixista imposa; el demòcrata enraona, el feixista empresona; el demòcrata celebra un referèndum i compta els vots, el feixista emmordassa la societat i n’apallissa els votants.
Tota l’anomenada Transició espanyola va ser tutelada pel feixisme, feixisme estructural, feixisme reial, feixisme polític, feixisme jurídic, feixisme uniformat…, i aquest feixisme, que mai no ha estat portat davant d’un tribunal penal internacional per crims contra la humanitat, és el mateix que amara avui les parets de totes les institucions de l’Estat espanyol. Per això els dogmes del feixista Franco, com ara la unitat d’Espanya, la negació de l’existència nacional de Catalunya o el dret del poble català a decidir per si mateix, romanen inalterables i les persones insubmises són forçades a l’exili o empresonades i condemnades a penes superiors a les d’un assassinat després d’haver patit una vulneració flagrant i escandalosa dels seus drets més bàsics.
Recordem l’asseveració de Felipe González, el 1984: “El terrorisme al País Basc és una qüestió d’ordre públic, però l’autèntic perill és el fet diferencial català”. Doncs bé, aquest és l’objectiu d’Espanya avui: dinamitar el pacifisme tradicional català per mitjà d’agressions del govern espanyol, dels tribunals jurídics i de les seves forces paramilitars per tal d’associar independentisme amb terrorisme i intentar convertir Catalunya en un nou País Basc. D’aquesta manera, Catalunya deixaria de ser un “perill” per a Espanya, perquè s’hauria convertit en una mera “qüestió d’ordre públic” (!). A aquests extrems arriba l’odi espanyol a tota defensa pacífica de la discrepància política. Fer de Catalunya un nou País Basc, pensa Espanya, seria l’excusa per enviar-hi forces d’ocupació en forma de milers de policies i guàrdies civils, i entrar a crits i a puntades de peu de matinada a les llars familiars, encanonar-hi infants a punta de metralleta (com dies enrere), detenir persones innocents, sotmetre-les a interrogatoris brutals, despullar-les dels seus drets, inclòs el d’assistència lletrada, acusar-les de terrorisme i tenir-les entre barrots desenes d’anys.
En una dictadura com l’espanyola, un calc de la de Turquia, no calen proves, perquè ja s’encarreguen de fabricar-les les clavegueres de l’Estat. Ara, de fet, la dictadura espanyola ha embogit de tal manera que ja no li cal ni això. En té prou de presentar la tinença de salfumant en una llar com a prova de fabricació d’explosius. Dient-ne ‘àcid clorhídric’, fa més efecte, oi? Ui, quina por! Amb un muntatge com aquest ja n’hi ha prou per construir tot un relat que faci bullir l’olla a través de la premsa del Règim. Això sí, de la comentada connexió entre els atemptats de Barcelona i Cambrils amb el CNI, silenci absolut, prohibit aixecar la catifa.
Va ser el 15 d’octubre passat que el ministre espanyol José Luis Ábalos ens va obsequiar amb aquestes declaracions: “El dret de manifestació que s’invoca té límits, no és un dret absolut que pugui esclafar qualsevol altre dret”. Curiós raonament, venint d’un membre d’un govern que es dedica a esclafar els drets humans en virtut del dogma religiós de la ‘unitat d’Espanya’. El poble català no té només tot el dret del món a manifestar-se contra aquest esclafament, sinó que en té l’obligació per dignitat i perquè acceptar una sentència feixista equivaldria a esdevenir-ne còmplice.
Cada independentista empès a l’exili, cada independentista empresonat per les seves idees, cada independentista perseguit, inhabilitat o apallissat és en si mateix una prova fefaent de la terrible derrota d’Espanya contra Catalunya, de la seva impotència per sotmetre-la i de la desesperació que aquesta realitat li genera. Pega i pega i pega, amenaça, amenaça i amenaça i dicta lleis i més lleis repressives perquè mai al llarg de la seva història ha tingut prou cervell per convèncer cap colònia que la felicitat en aquesta vida rau en la submissió a Espanya. Totes se n’han deslliurat i avui són estats independents. Ara és el torn de Catalunya. I no hi ha marxa enrere. No, no n’hi ha. Espanya, la dictadura del sud d’Europa, ja ha perdut Catalunya, i cadascun dels seus cops de porra és un cop en el buit.
