Espanya tendeix al colpisme amb naturalitat: està en la seva naturalesa, a l’ADN de les seves aristocràcies i classes dirigents. Porten a la sang una determinada manera de fer política: quan no els agrada o no els convé com va el país, es creuen amb dret a forçar un cop de timó. Sempre, sempre, diuen i diran que és pel bé d’Espanya, un bé que està pel damunt de tot, però en realitat el que està pel damunt de tot és que es creuen amb dret a fer un país a la mida dels seus interessos.
I la majoria d’espanyols i espanyoles, que en això no hi ha diferències de gènere, ni culturals ni econòmiques, acostumen a permetre que se’n surtin. El cop d’estat és l’ADN polític d’Espanya.
Ara se’n diu «cayetanismo», però ha tingut altres noms. N’hi ha un que els resumeix tots: franquisme. I això que Franco no va inventar el colpisme, simplement va ser un excel·lent deixeble d’una sòlida tradició. Una tradició que no és de dretes ni d’esquerres, sinó d’una cultura política transversal: el cop d’Estat permanent.
Té unes sòlides arrels: la manca d’una sòlida cultura democràtica. Ens vam creure el brillant conte de la transició i ens han pres el pèl durant mig segle.
A vegades, l’instrument del cop d’Estat ha estat l’exèrcit. D’altres, l’exèrcit camuflat, com pot ser la Guàrdia Paramilitar o Civil, personificada en gent com el màrtir De los Cobos. També pot ser la casta judicial, els Marchena, els Llarena, la fiscal Madrigal i altres de la mateixa corda. O els periodistes disposats a servir la pàtria, a canvi de patriòtiques remuneracions, com els pedrojota, els inda i tantes altres paparres vividores.
Sempre és el mateix: al darrere hi ha la capacitat brutal d’imposar un poder. A hòsties, a trets, a base de processos judicials o de mentides. La forma ha anat canviant, el fons no. O passes pel tub o passes pel tub i et triturem.
I una segona característica essencial: un país que accepta els estats d’alarma, d’excepció, de setge, de guerra o del que sigui, com si fossin gominoles.
Aquesta és la clau política d’Espanya: no és un país d’homes i dones que se senten i se saben lliures, sinó un país viciat, addicte als lideratges excepcionals i les crisis excepcionals. La crisi del coronavirus hagués pogut tenir una gestió molt diferent: més bates blanques que uniformes militars. La crisi de la frustrada independència de Catalunya, per incompetència dels seus principals gestors, hagués pogut tenir una gestió molt més democràtica. La crisi de l’espectacular corrupció que ha podrit la monarquia, i si no anem a preguntar a Suïssa sobre els negocis del «campechano» i dels seus fills i amants, hagués pogut tenir una gestiò mil vegades més intel·ligent.
El problema és l’ADN polític: ens han creat un marc mental en el qual el cop d’Estat és la cosa més normal del món. O la mentida d’Estat. O el relat oficial que ens converteix directament en idiotes, a Catalunya o al conjunt d’Espanya.
Trencar amb aquest ADN viciat i corromput és el primer pas cap a… la independència? No. Cap al federalisme? Tampoc. Cap a alguna forma de república? Encara menys.
És el primer pas cap a la veritat. I de la veritat se’n deriva, sempre, la dignitat.
En clau catalana: el 155 va ser un cop d’Estat, sens dubte, però en un context de molts cops d’Estat simultanis. I de moltes misèries polítiques interconnectades.
Fins que no redescobrim la democràcia, amb tots els seus pros i contres, no trobarem la sortida a tanta misèria política. Cal redescobrir la decència, la dignitat, el respecte a la diferència, les veritats simultànies… Si no, no deixarem mai de ser el país del 23-F, dels cops d’Estat organitzats des de l’Estat o des dels aspirants a Estat, dels monarques amb corona o sense.
No és fàcil, gens ni mica, ser el país de les urnes. Però aquest és l’únic camí que ens pot obrir un futur diferent. Les urnes. Si no, estem condemnats als estats d’alarma i d’excepció dels que sàpiguen gestionar millor l’ADN polític del virus franquista i de les seves infinites mutacions.
