Espanya, complexa i inacabada nació

"Però negar la foralitat basca o la singularitat històrica catalana és tan absurd com voler justificar amb elles la destrucció d’Espanya"

Cayetana s’ha tornat a ficar en un jardí. Massa intel·ligent i amb idees pròpies per ser dins d’un partit, senzillament perquè en els partits polítics ningú diu el que pensa, sinó el que els assessors de màrqueting els diuen que diguin. I qüestionar la foralitat basca no forma part del guió. Ni tan sols del guió del PP, suposo que perquè recorden el que li va succeir a Albert Rivera quan va dir quelcom semblant, tot i que en aquell cas la càrrega volgués ser doble: “eliminem el privilegi basc i així s’acabarà la polèmica de la reivindicació catalana”, devia pensar. Potser en la intenció de Cayetana s’amaga el mateix, perquè ben sovint es fa vident que ella fóra millor a Ciutadans: és de pensament il·lustrat, el que vol dir més aviat antireligiós, on no hi cap fonament nacionalista en la manera de concebre un estat únic, laic, afrancesat, centralista. Si no fos perquè Rivera no s’adona que no pot substituir el PP, ni Nart hauria marxat, ni ella seria la portaveu del PP, ni tan sols en raó de la seva amistat amb Aznar.

Però malgrat l’honori la seva sinceritat, Cayetana, com Ciutadans, no ha entès què significa “vertebrar” Espanya. Tenim dubtes sobre cert pensament perifèric popular, i de tant en tant poden incórrer en contradicció polítics socialistes que volen ser al plat i a les tallades, però hi ha certes coses clares: Cayetana i Rosa Díez a l’entorn del PP per una certa idea d’Espanya, mentre una part dels polítics dretans que abans eren al PP intenten dins del partit taronja fer el mateix.

Però negar la foralitat basca o la singularitat històrica catalana és tan absurd com voler justificar amb elles la destrucció d’Espanya. Cert és que la nació espanyola, per les seves característiques, ha estat sempre una nació a mig fer. Amb més fermesa estatal, com va succeir a França, pràcticament fora nul·la la reivindicació de part. De la mateixa manera, en la descoberta del continent americà la llegenda negra espanyola existeix perquè els nouvinguts es van barrejar amb els indígenes, mentre que, excepte alguna pel·lícula autocrítica, ningú parla de la llegenda negra nord-americana perquè pràcticament no queden testimonis de l’extermini. Com a Austràlia.

L’intent de confraternització sempre és poc i sempre paga un preu. Però això ha estat Espanya. No hauria de ser això més digne d’admiració que la força centralitzadora secular francesa, o que la devastació australiana o nord-americana? No fora temps de reivindicar amb orgull la nostra perfectible, singular i orteguiana “conllevancia”, en comptes de negar la complexitat com si la igualtat i la uniformitat fossin la mateixa cosa?

 
 

Comentaris