La famosa frase atribuïda a Abraham Lincoln, que diu que “pots enganyar tothom durant un temps, fins i tot pots enganyar algunes persones durant molt de temps, però no pots enganyar tothom tot el temps”, s’ajusta com un guant a l’Estat espanyol. A poc a poc, més lentament del que caldria, però de manera inexorable, aquesta gegantina fal·làcia que és en si mateix l’Estat espanyol va quedant totalment desemmascarada davant la comunitat internacional. Com l’assassí del film “L’espectacle més gran del món”, de Cecil B. DeMille, que amaga el seu rostre darrere d’un maquillatge de pallasso, l’Estat espanyol amaga darrere d’unes capes de democràcia formal el seu veritable rostre, la seva autèntica identitat, que és la d’un Estat d’arrels profundament totalitàries.
Un nou episodi d’aquest procés de desemmascarament ens l’ha servit el seu ministre d’Exteriors, José Borrell, retirant l’estatus diplomàtic al delegat del govern flamenc, André Hebbelinck, arran de les declaracions de Jan Peumans, president del Parlament flamenc, en què denunciava la violació de drets humans que suposa l’empresonament de la presidenta del Parlament de Catalunya i de la resta de presos polítics catalans en un Estat de la Unió Europea. Davant d’això, l’Estat espanyol, visceral com és, ha reaccionat no pas d’acord amb el rostre que aparenta el seu maquillatge, sinó amb l’autèntica identitat que hi ha a sota. I és que no en té prou, d’emmordassar Catalunya, també, si pot, pretén emmordassar tots els polítics internacionals que gosin denunciar el mateix.
A l’Estat espanyol ja no li va agradar la carta de suport que Peumans va trametre a Carme Forcadell a la presó, i tampoc no li ha agradat que hagi demanat tres cops l’expulsió d’Espanya de la Unió Europea per la seva violació sistemàtica dels drets humans. Ara, doncs, Espanya ha esclatat. Arribats aquí, Peumans ha reiterat que Espanya no el farà callar: “Per a mi està fora de debat que els polítics que defensen la seva opinió estiguin tancats en una presó; és indigne d’un Estat de dret”. I Flandes, per la seva banda, a través del seu ministre-president, Geert Bourgeois, ha qualificat l’actitud d’Espanya de “molt hostil” i ha remarcat que el que ha fet aquest Estat “no havia passat mai en la història de la Unió Europea, mai, d’ençà de la creació de la Comunitat Europea del carbó de l’acer”.
De la mateixa manera que, com diu la nadala, les dotze van tocant, també les capes de maquillatge de l’Estat espanyol van caient. Ahir una, avui una altra, demà una altra… Mani qui mani, PP o PSOE, PSOE o PP, la seva cultura totalitària i supremacista és irreprimible i es manifesta sempre. Ho hem vist aquests dies en la negativa del govern espanyol a demanar al president del Parlament Europeu que permeti l’ús del català a la cambra, malgrat que l’esmentat president ja ha dit que no hi posaria cap entrebanc si Espanya li ho demanés. Pel que fa a José Borrell, només recordar que es tracta d’un acabalat personatge amb un passat relacionat amb fraus fiscals, com ara el que el va obligar a retirar-se com a candidat a les eleccions espanyoles del 2000, o la multa que li ha estat imposada per la Comissió Nacional del Mercat de Valors per l’ús d’informació privilegiada en la venda d’accions de la companyia Abengoa quan n’era conseller, l’any 2015. Si tingués un bri de dignitat ja faria setmanes que hauria dimitit.
Tot això passa perquè no és que l’Estat espanyol atorgui a la seva Constitució el mateix valor que els fonamentalistes musulmans atorguen a l’Alcorà, atribuint-li coses que no diu. Va més lluny. Per a l’Estat espanyol encara hi ha una cosa més sagrada que la seva bíblia, i és Espanya. Espanya com a concepte. Espanya, elevada així a la categoria de Déu, esdevé una veritat suprema que no pot ser qüestionada perquè és un principi sagrat, i la sola dissidència d’aquest principi esdevé blasfèmia i heretgia. Per això he escrit sovint que Espanya no és una nació, és una religió. Aquesta és la raó per la qual els presos polítics i els exiliats són considerats heretges, i també són heretges el govern de Catalunya i els setanta diputats independentistes del Parlament, més un miler dels nostres alcaldes i regidors, més l’ANC i Òmnium Cultural, més els milions de catalans que gosen voler la llibertat de Catalunya, més, més, més… Ah! I el president del Parlament de Flandes també, és clar. També és un heretge.
Si haguéssim de fer una llista de les vegades que el món ha violat els drets humans en nom de Déu no acabaríem mai. Són tantes, que la humanitat només pot sentir vergonya de si mateixa. Ara, per sort, ja no es pot invocar Déu a la Unió Europea per justificar el sotmetiment d’un poble. Cal emprar un altre mot, un altre concepte, i el mot o concepte de l’Estat espanyol es diu ‘Espanya’. Espanya com a substitutiu de Déu. Un déu que, amb el llenguatge ufanós que el caracteritza, es defineix a si mateix com a “indissoluble”. És, doncs, en nom d’Espanya que Catalunya ha de ser sotmesa, és en nom d’Espanya que cal enviar a l’exili o empresonar els heretges catalans, és en nom d’Espanya que cal espoliar, amenaçar, emmordassar, apallissar o ensangonar els infidels demòcrates que gosen fer ús de les urnes. Espanya, Espanya, Espanya! Espanya tot s’ho val, i per Espanya tot s’hi val. Inclosa la violació dels drets humans. És l’Estat totalitari del sud d’Europa que diu: “Si los catalanes tienen miles de urnas, nosotros tenemos miles de porras”. Mentrestant, les capes del maquillatge li van caient. Ja se sap, no es pot enganyar tothom tot el temps.
