L’Estat de dret en democràcia és el que garanteix als ciutadans d’un país que siguin tractats degudament per les institucions, en condicions d’igualtat davant la justícia. Aquest marc evita que els ciutadans esdevinguin víctimes de l’arbitrarietat d’un poder fora de control i sense fiscalització. En les darreres hores Catalunya viu interrogatoris esperpèntics per part de la Guàrdia Civil, l’origen dels quals, a més a més, no s’ha pogut acabar de determinar. Regna el desconcert i la confusió, la imprecisió de les informacions. La sensació és que s’està desbocant una voràgine d’accions de dubtosa legalitat i el que encara pot resultar més perillós: el lliscament d’una maquinària estatal poderosa per damunt dels drets fonamentals que ens emparen. És hora doncs de fer els advertiments necessaris, aclarir conceptes i assenyalar els aspectes intocables. Per damunt dels interessos de qualsevol Estat o grup de poder hi ha encara una causa més important i aquesta és la defensa d’aquests drets fonamentals, perquè precisament són els que salvaguarden la nostra dignitat i el més important: la llibertat dels individus.
Només en les dictadures i els règims totalitaris l’acció política pacífica i prodemocràtica suposa, per a qui decideix tenir-hi una participació activa, buscar-se problemes amb els òrgans de la seguretat de l’Estat. És només en aquesta mena de règims on l’opinió dels ciutadans importa només en el cas que es trobi aparentment ben alineada amb els dirigents del país i els seus objectius per mantenir el poder. Sobren els referents sobre aquesta mena de contextos, des de la Bielorússia d’Alexander Lukashenko fins a algunes repúbliques caribenyes bananeres, on les policies polítiques treballen hores extra per entorpir que qualsevol oposició política pugui desenvolupar la seva tasca en pau i en la més absoluta normalitat.
A Catalunya es lliura una guerra sense bales per la democràcia i el país entra en una fase estranya i totalment pantanosa en la qual cal estar atents, sobretot pels mètodes que es puguin acabar emprant per part de l’Estat per aconseguir “eliminar” els conflictes. El que sembla evident, donada l’actualitat política, és que des de la central de comandament a Madrid no existeix la voluntat de buscar una solució al conflicte, més aviat, es pot dir que els esforços es dirigeixen ara a sufocar-lo, a neutralitzar l’oposició, a sembrar d’incertesa l’activisme polític i a generar un estat d’opinió pública d’embolic perquè els sectors més proclius a mantenir l’statu quo es pleguin i admetin que cap canvi és possible, quan en realitat aquí el que hi ha en joc és una demanda simple i que no hauria d’atemorir ningú: un referèndum per conèixer l’opinió sobre la independència de Catalunya.
Podem diferir en el ‘sí’ o en el ‘no’, però tots hauríem de tenir clar que els nostres drets més bàsics, al final d’aquest camí, han de quedar intactes.
