Espanya, 81 anys de franquisme

El nom d’Espanya ho justifica tot, les més pèrfides malvestats són legítimes si es cometen per “salvar Espanya de la satànica amenaça independentista”

Amb la coneguda excusa de “passar pàgina”, el feixisme espanyol no va tenir el seu Nuremberg. No és que el judici de Nuremberg fos el que de debò hauria d’haver estat, atès que va quedar molt per sota de les expectatives de les víctimes, però com a mínim es va fer i va tenir la seva força simbòlica. El feixisme espanyol, els seus crims i les seves tortures no han estat mai jutjats. Mai. Romanen impunes. Absolutament impunes. I tots aquells que encara avui canten les excel·lències de la “meravellosa transició espanyola”, tot lloant que s’optés per la Reforma en comptes de la Ruptura, en són còmplices. Els crims contra la humanitat no prescriuen mai, i la seva cobertura en ple segle XXI, amb l’excusa de “mirar endavant” –que és la que sustenten Vox, Ciudadanos, Partit Popular i Partit Socialista–, diu clarament quina mena d’Estat és l’Estat espanyol. Tot el muntatge teatral del govern de Pedro Sánchez i Podemos relatiu a la memòria històrica i al Valle de los Caídos no és res més que una escenificació de cara al món per amagar que Espanya, en els darrers 81 anys, no ha deixat mai –mai!– de ser un Estat franquista. Només cal mirar en quina situació es troba encara avui el cas Puig i Antich, o la repugnant protecció de l’Estat a l’exdirigent feixista Rodolfo Martín Villa –protecció avalada per quatre expresidents espanyols (González, Aznar, Zapatero i Rajoy), quatre exsecretaris generals d’UGT i CCOO (Redondo, Méndez, Gutiérrez i Fidalgo), més la de José Borrell i dels anomenats pares de la Constitució (Herrero R. de Miñón i Miquel Roca), o la negativa a demanar perdó al poble català per l’assassinat del president Companys –recordem que va ser assassinat precisament per ser el president de Catalunya, com a acte d’escarni al poble que amb el seu càrrec representava.

L’Estat espanyol és un Estat amarat de franquisme. N’hi ha hagut prou que Catalunya hagi cregut en si mateixa –llàstima que només com un miratge– organitzant un referèndum d’independència, perquè el franquisme institucional s’hagi posat en evidència. L’Estat espanyol ha saltat a la jugular de Catalunya –quants anys fa que no ens bombardegen?– i està disposat a tot –tot vol dir tot– per impedir la llibertat del nostre país. Ens vol captius fins a la fi dels temps, perquè diu que no sap imaginar-se a si mateix sense el seu domini sobre nosaltres. Oi que els esclaus neixen per ser dominats per un amo, i els amos neixen per dominar els esclaus? Doncs els catalans hauríem nascut per ser dominats per Espanya, i Espanya hauria nascut per dominar Catalunya. Qui és l’heretge que gosa desplaure la voluntat de Déu?

No es pot negar que emblanquinant unes quantes parets i posant-hi una certa ornamentació han enredat Europa, una Europa delerosa de deixar-se enredar perquè el seu mal no vol soroll, i li han fet creure que l’Estat espanyol és un Estat de dret polític respectuós amb els drets fonamentals. Però tothom que conegui bé aquest Estat i que hagi patit en carn pròpia el seu absolutisme té ben clar quina és l’autèntica ideologia que s’amaga darrere l’ornamentació de les seves institucions. Casa Reial, Gobierno de España, Fiscalia, Advocacia de l’Estat, Consell General del Poder Judicial, Audiència Nacional, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional, forces armades, cossos policials... tots són caus de franquisme capaços de violar sense escrúpols els drets humans en nom d’Espanya condemnant a cent anys de presó mig govern de Catalunya, forçant a l’exili l’altra meitat –l’odi que senten contra el president Puigdemont ho diu tot–, encausant dues mil vuit-centes persones per haver gosat defensar el dret de vot, inhabilitant tots els presidents catalans i candidats a president que consideren desafectes al Règim, retenint a la presó des de fa tres anys ostatges com Jordi Sànchez i Jordi Cuixart o guardonant torturadors i nazis.

Són 81 anys de franquisme a l’Estat espanyol, 81 anys d’un franquisme que ha adquirit tal rang de normalitat que ha esdevingut ortodòxia. No és estrany que fins i tot molts polítics independentistes siguin tan tebis a l’hora de denunciar Espanya davant del món i es revelin incapaços d’anar més lluny del plany i la lamentació. Espanya no és un Estat democràtic. No ho és. Els estats democràtics no protegeixen ni donen cobertura al feixisme, no tenen feixistes endropits en les seves institucions, no apliquen sobre la ciutadania els principis d’un règim totalitari... Els estats democràtics dirimeixen les seves diferències a les urnes i fan el que van fer Canadà i el Regne Unit amb el Quebec i Escòcia, respectivament: respectar la veu d’aquestes nacions per mitjà d’un referèndum.

 

Malauradament hi ha un abisme, quant a cultura democràtica, entre Canadà-Regne Unit i Espanya. En el cas dels dos primers, la base és el dret; en el cas d’Espanya, la base és el poder, un poder despòtic que mai no invoca cap raó per als actes tirànics que comet. El nom d’Espanya ho justifica tot, les més pèrfides malvestats són legítimes si es cometen per “salvar Espanya de la satànica amenaça independentista”. El seu paroxisme franquista és de tal magnitud que, a manca de coartada democràtica, pretén conceptuar l’independentisme com a terrorisme. És la praxi que han seguit tots els poders despòtics al llarg de la història: Déu és al seu costat i l’insubmís és un heretge contra el qual tot s’hi val. És l’esperit primitiu i encegat de les velles colonitzacions. L’heretge sempre és el ‘diferent’. De vegades són els negres, de vegades són els indis, de vegades són els jueus, de vegades són els comunistes, de vegades són els independentistes... Tota la violència del món és legítima quan tens Déu al teu costat.

Hi ha catalans que pensen que la llibertat de Catalunya arribarà de la mà de Podemos. Santa innocència! Ja ho deia Ferrater Mora que un dels trets caracterològics dels catalans és la candidesa. Podemos és un partit tan nacionalista espanyol com el PSOE, però més cínic encara. Ells també combreguen amb el principi franquista de la Unidad de España, ells també consideren que l’independentisme és heretgia. Tenen tan arrelat aquest principi, que de vegades ni tan sols el poden reprimir en els seus discursos. Fa només uns dies, Podemos Catalunya, a través de la seva coordinadora Conchi Abellán, advertia que el govern independentista “ha costat moltes vides”. Ho capta, el lector? L’independentisme mata, Espanya salva vides. Com es pot ser tan miserable?, es preguntarà algú. Des del cinisme i la malignitat, és la resposta. Són declaracions del mateix partit polític que, en qualitat de govern espanyol, es nega a rescatar i a acollir els milers de persones que en la seva desesperació travessen el mar demanant-li refugi i que, en bona part, acaben morint o, en el millor dels casos, internats en camps de concentració espanyols, altrament coneguts com a CIE, on multitud d’éssers humans viuen en condicions infrahumanes per la senzilla raó que no són espanyols. Quina patètica paradoxa: a ells, que voldrien ser espanyols, no els deixen; als catalans, que no ho són ni ho han estat mai, se’ls obliga a ser-ho.

L’1 d’abril passat, el franquisme va celebrar 81 anys en el poder. 81 anys! Cap poder tirànic no aguanta tant de temps sense que hi hagi un substrat prou multitudinari que, amb diferents disfresses, el sustenti i combregui amb la seva divisa principal, que en aquest cas és la sacrosanta Unidad. Per això avança inexorablement cap a la celebració, el 2039, del seu centenari. Tota energia catalana que pretengui impedir-ho està condemnada al fracàs. L’única energia intel·ligentment canalitzada és aquella que meni a desfer-nos dels seus tentacles, i això només serà possible amb Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP empassant-se tots els gripaus del món i remant tots tres al mateix ritme, en una mateixa direcció i amb un mateix objectiu: la llibertat de Catalunya. Cap persona ni cap poble captius no s’han alliberat mai sense desafiar les urpes del seu dominador. La submissió no ens farà lliures. Com més submisos i obedients, més captius.

 

Comentaris