George Orwell, en la seva visionària novel·la «1984», es va inventar un delicte, el «crimdepensa». Un delicte que encaixava en la «novaparla», una llengua fictícia que anava aprimant el diccionari a base de prohibir paraules i significats contraris al règim totalitari: com menys paraules, menys possibilitats de pensaments subversius. En la ficció d’aquest escriptor, autor d’un extraordinari homenatge a Catalunya i d’una lúcida rebel·lió de porquets a una granja, la «novaparla» s’imposaria al «oldspeak» abans del 2050: en el nou món que ell anunciava, la prohibició de determinades paraules comportaria l’eliminació de les idees perilloses per a l’Estat.
«Llibertat», per exemple, no existiria, perquè no hi hauria cap paraula que expressés aquest concepte.
En certa manera, Orwell es va anticipar a les «fake news», a la «postveritat», als fiscals espanyols i al jutge Llarena i companyia.
Un exemple el tenim en els suposats «delictes d’odi» que són la base de la «neoinquisició».
El mecànic de Reus que es va negar a reparar el cotxe d’una agent de la Policia Nacional (espanyola, of course) té un seriós problema judicial perquè l’acusen d’haver comès un d’aquests «delictes d’odi» de la «novaparla hispànica». Si un mecànic em diu a mi que no em vol reparar el cotxe, cap problema: coses de la llibertat de mercat, ja se sap. Però si no repara el cotxe de la representant de la policia estatal, la que encarna l’única veritat possible, està cometent un «delicte d’odi». El mateix es pot aplicar a una escola, a un tertulià, a un manifestant, a una idea… o a un imbècil que destrossa un cotxe policial o empastifa de pintura una comissaria. O a un idealista que penja llaços grocs a un pont. O a qui està a la presó o l’exili per… odiar Espanya, clar.
Tot és odi, per als amos del diccionari de la «novaparla», que han inventat una magnífica mentida per justificar la seva repressió. El «delicte d’odi» els permet trepitjar l’Estat de Dret en nom de l’Estat de Dret i quedar-se tan tranquils. «A por ellos, que nos odian», vaja.
I d’on surt aquest «delicte d’odi»? Del Ministerio del Interior, que ve a ser com la «Policia del Pensament» de la novel·la d’Orwell. El govern espanyol s’està inventant la versió orwelliana de l’article 510 del Codi Penal. Retorcen els arguments, sense escrúpols, els desnaturalitzen fins que encaixen amb la seva voluntat.
Tot és odi: els bons (ells) contra els dolents (els altres). L’imperi de la llei… de l’embut. Fan amb la llei el que els surt dels articles, que rima amb testicles.
Ells defineixen el que és odi, independentment del que digui la llei, del que pensin els juristes i del que aconsella el sentit comú: ells són la llei, la policia, els fiscals, els jutges, els carcellers i els botxins. I són tan bons, tan bons, que veuen odi per tot arreu i el persegueixen sense descans.
Fins i tot veuen odi en un mecànic que no vol reparar un cotxe. No el veuen en la violència de gènere, ni en el racisme, ni en el miserable tracte que donen als sense papers ni en tantes altres circumstàncies. Ells decideixen què és odi i què no.
I per a què serveix tota aquesta demencial teoria de l’odi? Molt senzill i molt pervers alhora: l’estan convertint en el gran fonament jurídic de la «neoinquisició». No sé si han llegit Orwell, no massa de moda darrerament, però han captat perfectament la seva intuició: qui guanya la batalla de les paraules pot fer el que vulgui. El «crimdepensa» és el futur: sempre hi haurà un cínic com Rubalcaba que el justifiqui.
Ara ens diuen que combaten els «delictes d’odi». D’aquí a quatre dies es presentaran com els «defensors de la llibertat». Si comprem la seva tramposa definició de llibertat i d’odi, clar. Si ens deixem robar el diccionari, la llei i la dignitat. I el futur.
