Hem espantat l'establishment

"Que hi hagi polítics independentistes que persegueixin la independència és un espai comfortable per a l'establishment"

Les porres no només defensen la unitat d'Espanya. No assumim pas que les detencions aleatòries i les bales de goma tenen com a objectiu evitar la ruptura de l'eterna nació espanyola. De fet, durant molt de temps s’havia fet front a l'independentisme sense utilitzar aquesta repressió generalitzada. Sense preocupar-se d'enviar milers de policies a detenir-nos o a pegar-nos. Ni les empreses havien reaccionat davant les manifestacions independentistes que creixien any rere any al nostre país. Per què? Perquè la persecució de la independència nacional, fins i tot mitjançant manifestacions milionàries, forma part de l'estructura mental del sistema. És a dir, forma part del joc polític que no altera l'status quo. Que hi hagi polítics independentistes que persegueixin la independència és un espai comfortable per a l'establishment. És més, l'independentisme polític és bàsic per justificar el sistema polític espanyol. Encara diria més: el règim del 78 s'ha sostingut, en gran mesura, en l'existència de partits independentistes democràtics. Que poguéssim defensar la independència a Madrid era una prova irrefutable que Espanya era un estat plenament democràtic i modern. Sense saber-ho, hem ajudat a consolidar i reforçar l'estat que ara ens vol fer callar.

Però els esdeveniments han canviat radicalment des de la consulta del 9-N. El pes de l'independentisme ha basculat des del grup controlat i controlable (els polítics) a un grup lliure i absolutament perillós (la ciutadania). El greu problema que està patint l'Estat no és d'arrel nacional sinó de llibertats. No pateixen perquè Catalunya es pugui independitzar sinó per una cosa molt més terrible: que la ciutadania entengui el seu poder. Que els ciutadans comprenguin que el govern, els tribunals, la policia i totes les institucions nacionals són vulnerables perquè som nosaltres qui els donem el poder. El pecat més greu que hem comès els catalans (i els espanyols) és haver acceptat lliurar el nostre poder a un grup de funcionaris amb aspiracions de líder. Els que manen manen perquè nosaltres els demanem que ens manin. I els aprovem cada quatre anys a les urnes. Però resulta que si tots ens alcem i ens plantem a fer el que ens dona la gana es caguen a les calces. Envien policies, el rei, els jutges i pressionen les empreses perquè fugin. L'establishment (que és qui té el poder autèntic) s'espanta i posa en marxa tota la seva potència repressora perquè seguim cedint el poder.

 

De fet, han tingut sort perquè els que ens hem revoltat som catalans. Els ha estat fàcil jugar la carta ètnica per evitar que la resta dels ciutadans ens segueixin. S'han espantat i no han dubtat ni un segon a desactivar la nostra revolta atiant l'odi contra els catalans. Això ens ha aïllat i ha fet que la resta d'espanyols no es solidaritzi en una revolta que, al final, només vol que el poder retorni a la gent. Durant uns mesos hem volgut ser els nostres propis líders, que deia l'escriptor Alan Moore. El segon èxit de l'establishment ha estat que els polítics catalans no havien preparat la gestió del dia després. La burocràcia socialista o burocràcia revolucionaria que diu Slavoj Zizek. Quan el poble s'ha rebel·lat cal que sàpiga gestionar l'èxit. Evidentment aquí no es va produir aquesta jugada.

L'establishment s'ha espantat i, tenint en compte que el règim s'està acabant, potser en el futur expliquem "el Procés" com l'inici d'una revolta que va canviar les coses de debò.

 

Comentaris