En alguns mitjans polítics i periodístics de Madrid s’ha subratllat amb sorpresa, com un fet extremadament insòlit, que entre els detinguts per l’anomenat cas Pretòria hi hagi personalitats del PSC i de CiU, dues formacions políticament enfrontades en el panorama català. Són els cercles en els que es tendeix a interpretar els escàndols que esclaten en l’àmbit de la corrupció política, no pas en una clau jurídica, sinó sobretot en una clau política. I per als qui tendeixen a interpretar-ho tot en aquesta clau, el cas en qüestió els obliga a modificar els esquemes i canviar el paradigma interpretatiu.
En general, aquests ambients polítics i periodístics madrilenys interpreten l’esclat dels casos de corrupció –no la seva existència, sinó el seu esclat- en termes de confrontació política entre els dos grans partits espanyols: socialistes i populars. La bomba esclata a un camp o a l’altre i l’adversari corresponent acumula tota mena d’artilleria per treure-hi rendiment electoral i d’imatge. Els populars parlen d’escàndols socialistes i els socialistes d’escàndols populars. Cadascú té els seus, que minimitza, mentre engrandeix els dels contraris. La lògica política és la de confrontació entre dos partits.
Però resulta que en el cas Pretòria hi ha noms damunt la taula que pertanyen als dos partits principals del bipartidisme imperfecte a la catalana. Com interpretar-ho, llavors? No pas en termes de lluita d’un partit contra un altre, sinó en termes de l’existència d’un sistema català que inclou pràcticament a tots els partits i que és el que es combat des de fora d’aquest sistema. En el mapa polític que tenen a Madrid, tots els partits catalans són vistos com a faccions d’una mateixa cosa, com a matisos d’un únic catalanisme. No ja la sociovergència, sinó el conjunt del sistema polític català seria de fet un magma ple de transversalitats i complicitats, lluny de la guerra oberta de posicions que hi ha en l’àmbit espanyol entre socialistes i populars.
Fixem-nos en el canvi d’interpretacions. Quan parlen d’Espanya, Gurtel enfonsa Rajoy i el cas Roldán va enfonsar als socialistes. Però Pretòria és, en la seva interpretació, una ofensiva contra l’oasi català, contra el conjunt d’un sistema que es veu com si fos una sola cosa, en el que hi participen PSC i CIU, i molts més. Els qui ho interpreten tot en clau política, llegeixen els escàndols de corrupció a Espanya com una guerra entre partits. Però llegeixen els escàndols catalans com una esmena a la totalitat del sistema. Un sistema no bipolar, a la seva manera de veure, sinó magmàtic, en el que el catalanisme fa de fil conductor transversal que tot ho unifica.
Si aquestes interpretacions es fessin des de Catalunya, tothom diria que són interpretacions victimistes, que tendeixen a presentar l’escàndol com un atac a Catalunya. Però resulta que des d’on es fan és des de Madrid. És des d’allà des d’on es teoritza que l’objectiu polític de l’escàndol –els qui pensen que hi ha un objectiu polític- és el sistema català en el seu conjunt, el suposat oasi català. En la mesura que tot plegat té inevitablement una dimensió política, faríem bé de no oblidar quina és la que li volen donar els que es dediquen a interpretar-les. Per veure qui, no ja en el vessant jurídic del cas, sinó en el seu vessant d’explotació i de combat polític, acaba prenent mal.
