Església valenciana, església castellana

"L'Església valenciana es va castellanitzar molt més abans que la resta de la societat i va contribuir de manera decidida i voluntària a la substitució lingüística"

Si en el futur algú prou solvent es pren l'enorme molèstia d'investigar i redactar una història social de la llengua catalana, com demanava amb insistència Joan Fuster, haurà de dedicar-ne un capítol sencer a la castellanització de l'Església valenciana. Des de ben aviat va fer el gir, va oblidar la llengua del país i va contribuir, com no ho feia ningú en aquells moments, a la castellanització del regne de València. I ben aviat pot voler dir des de l'endemà de la derrota dels agermanats a començament del segle XVI i amb de la introducció de la cort de Germana de Foix a València i la implantació gradual de la inquisició castellana. ¿Va ser la pressió castellana molt més important al País Valencià que en els altres territoris de la Corona d'Aragó o és que la jerarquia catòlica del país era molt més dèbil estructuralment? Vés a saber. Calen papers que ho vagin aclarint. Per això cal aquesta història. Però, sigui com sigui, bisbes, canonges, superiors i priors valencians van entrar al segle XVI oblidant quina llengua parlava Sant Vicent Ferrer. A poc a poc, la presència del castellà en tot l'àmbit eclesiàstic es va fer majoritari. L'Església valenciana es va castellanitzar molt més abans que la resta de la societat i va contribuir de manera decidida i voluntària a la substitució lingüística. És cert que hi ha hagut excepcions digníssimes fins als nostre dies que han intentat contrarestar la tendència majoritària, però no han passat de ser simples anècdotes. Algunes, a més, importades de Catalunya o de les Balears.

Amb les reformes del Concili Vaticà II i l'expulsió del llatí de la litúrgia, l'Església valenciana va aprofitar per convertir el castellà en l'idioma total. ¿Ha demanat perdó, en els darrers anys, la seva jerarquia pel pecat d'haver-se expressat de fa segles en un idioma diferent al dels fidels? Mai. Ni tan sols s'ho han plantejat. I si no entenen que han fet mal, ¿com poden intentar ni tan sols rectificar? Qualsevol diumenge, ahir mateix, per exemple, és més fàcil trobar misses per a sords-muts o en anglès a València que en català. No en fan cap. Els que ho poden intentar addueixen que els assistents no se saben el ritual en valencià. I són capaços d'al•legar aquesta excusa quan han estat incapaços d'aprovar en dècades un catecisme o un missal en aquest idioma. I quan a les escoles públiques de tot el país els pares que trien la llengua catalana com a vehicular dels seus fills representen el 40 per cent del total.

En una entrevista que ahir va fer un diari al nou arquebisbe de València, el càntabre Carlos Osoro, va contestar que redactar i aprovar un missal en valencià no és fàcil, "perquè ens hem de posar d'acord tots els bisbes, ha de passar en primer lloc per la Conferència Episcopal Espanyola i després per Roma". En tots els idiomes és tan complicat? Quan l'entrevistador li reconeix un tarannà diferent al seu antecessor, més obert i més comprensiu, cap a l'idioma dels valencians, Osoro respon: "Mirin, no crec que aquest sigui el problema principal de la fe a Espanya i a València". A Espanya, segur que no, monsenyor. A València, si fos per vostès, ja hauria deixat de ser-ho. Més endavant reconeix que està aprenent el valencià i que en fa ús quan es dirigeix als fidels durant les homilies en un lloc valencianoparlant. I remata: "És lògic i normal que jo em dirigeixi a la gent en la llengua materna que ells parlen i entenen; no crec que això tingui res d'excepcional". En té molt, monsenyor, fa cinc segles que l'Església valenciana fa exactament el contrari.

 
 

Comentaris