El títol és Fiasco de Waterloo i és la prova definitiva que el diari El País, llavors òrgan de l’oligarquia light espanyola, ha esdevingut una mena de còmic, capaç de presentar un triomf (la candidatura del president a JxC) com a un fracàs. És, més que un editorial, un article de fons anònim, probablement escrit per Juan Luis Cebrián, encara que, per la ignorància supina que mostra sobre Catalunya, podria haver-lo escrit David Alandete, l’especialista en ciberseguretat. De fet s’hauria dit que prové de la seva feraç i imaginativa ploma, si no fos perquè la peça no diu res de la russian connection i no es fa ressò de la veritable identitat del MHP Puigdemont com a l’agent rus Cipollino.
De russos també en sap un munt Cebrián, que va escriure una novel·la, La rusa, portada al cinema pels seus mèrits que tothom recorda. Però no és la temible connexió russa la que interessa aleshores a l’exdirector d’El País, sinó la necessitat de deixar clar que el MHP Puigdemont és un fugat. Amb totes les lletres, un fugat, un pròfug, un fora de la llei. Ho va fer a TV3 en hora punta perquè els quedi clar als catalans: els presos/es polítiques són presos comuns condemnats/des per delictes. Els/les exiliats/des polítiques són fugats/des de la justícia. Són tots/es, però el foc es concentra sobre el president Puigdemont perquè és la peça a abatre, l’enemic públic núm 1 de l’Estat.
És el contingut de l’editorial. Tanmateix, l’article ha de ser incomprensible per a un espanyol normal. Que Puigdemont és el que ha trencat la unitat de l'”exbloc” independentista? No era Puigdemont qui més parlava de la unitat independentista? No, no, mireu, explica l’editorialista, era mentida, és a l’inrevés, els autèntics independentistes són els xicots d’ERC. I Junqueras, a llur capdavant, una seriosa amenaça electoral per a Puigdemont amb la qual es pot parlar fins a l’eternitat. No tenen prisa.
Per això, el “fugat”, amb tota la perversitat del món, ha deixat Catalunya sense president, cosa que no succeïa des del 1931. (Òbviament, l’editorialista passa per alt o ignora l’empresonament de Companys el 1934). Ni tan sols el dictador va aconseguir que la presidència estigués vacant gràcies a “la digna resistencia institucional de Josep Tarradellas desde el verdadero exilio” (les cursives són meves).
Coi! Que el president Puigdemont és el que va “deixar Catalunya sense president“? (literal; les cursives, són de l’editorialista). I tothom tenia entès que havia estat cosa dels tribunals espanyols amb la inestimable ajuda d’ERC, braç executor a Catalunya de la voluntat política de l’Estat espanyol! “Fake news!” (les cursives són de Trump & Co.), diu l’editorialista d’El País, “menys voler entendre i més llegir El País“. Com als temps de Franco: “Menys viatjar i més llegir l’Informaciones!”
És clar, oi? Per als lectors espanyols el text ha de resultar força incomprensible, tret d’atorgar a l’editorialista el do de la infal·libilitat, cosa problemàtica fins i tot entre catòlics. I no cal dir entre catalans, tots una miqueta protestants a força de catalans i partidaris del lliure examen. Per als catalans i qualsevol altre bípede implume racional, l’editorial podria haver estat producte d’algun cervell privilegiat del CNI i/o resta de les clavegueres de l’Estat. De fet, el paràgraf on es revela l’abismal pou de corrupció, immoralitat i egoisme, de l’independentisme Puigdemontià recorda molt els informes i atestats de les forces de seguretat de l’Estat, molt influenciats per les lectures de Harry Potter dels seus autors, que són proves per processar i condemnar els independentistes catalans. Potser hi haurà també alguna inspiració del comissari Villarejo.
Ah! No oblideu mai, lleials súbdits catalans, la cura de sa Majestat cap a vosaltres! Mai no us deixarà en mans de l’independentisme delictiu del president Puigdemont, caracteritzat “per la pulsión unilateralista y el desprecio supremacista a toda vinculación española“! Heu de saber que reneix de les seves cendres, “l’històric projecte convergent”, responsablement ple d’una “certa moderació sobiranista” (les cursives podrien ser del CNI, que per això és un centre d’intelligentsia). Què vol dir “moderació sobiranista” és un misteri que només s’esclareix amb un pelegrinatge periòdic a l’Hotel Palace a Madrid.
I la providència de sa Majestat arriba fins a preveure amb esperança una victòria de l’independentisme d’ERC, el de la “digna resistancia en el verdadero exilio“. Al cap i a la fi, és tracta d’una monarquia republicana. Però, com que sa Majestat no es fica en política partidista, l’editorial es limita a transmetre que són les enquestes les que vaticinen la victòria de l’independentisme “pragmàtic”.
Ben pensat, l’editorial podria haver estat escrit per en Sergi Sol o qualsevol altre ideòleg d’ERC si n’hi ha.
Pel que fa a l’enginyosa metàfora final recordant que, amb el fracàs de Waterloo, Napoleó només va aconseguir canviar la “càlida illa d’Elba” per la “difosa i llunyana imatge de Santa Helena”, hi ha un ominós oblit: el temps que va d’Elba a Santa Helena, és l’anomenat “imperi dels cent dies”.
Els que queden per a les eleccions.
1 
