Escrit de campanya

"Cap organització independentista té un pla factible per instaurar la República Catalana"

Aquests dies és gairebé un estirabot plantejar dubtes polítics. En plena campanya electoral, qualsevol posicionament crític s’acostuma a interpretar com un símptoma d’apostasia. Si, a més a més, aquest posicionament no aporta cap proposta positiva, per quimèrica que sigui, pot arribar a ser titllat de traïdoria. Ara, més que mai, toca fer pinya al voltant de les consignes de les respectives formacions polítiques i combatre, sense pietat, tot allò que, al nas dels incondicionals, faci tuf de pessimisme. Així i tot, crec que s’ha de fer.

Que les comunitats humanes pertanyen als sistemes més complexos coneguts és una trivialitat, així que no ens hauria de desconcertar excessivament la situació actual a Catalunya. Però el salt (gairebé al buit) que ha fet el moviment d’alliberament nacional aquestes últimes setmanes ha esmicolat qualsevol intent d’explicar amb simplicitat la nostra realitat social. Només cal veure el ridícul que es fa a les tertúlies i davant les càmeres dels platós televisius o dels micròfons dels estudis de ràdio.

El panorama polític d’aquestes enèsimes eleccions és més extravagant que de costum. Totes les organitzacions independentistes s’han abocat a les eleccions a les Corts Generals de la metròpoli (la utilització d’aquesta terminologia pot semblar ridícula, però, després de les mesures policials que ha necessitat Felip VI per moure’s per Catalunya en aquesta l’última visita, crec que ja es pot parlar sense subterfugis del rerefons colonial del “problema català”). La lògica política que s’acostuma a esgrimir per justificar la participació en aquestes conteses estatals no té mai gaire solidesa. Però aquest cop, després de la sentència del 14 d’octubre i la subsegüent onada repressiva contra l’independentisme, és del tot irracional.

Els discursos dels partits majoritaris i amb responsabilitats al govern autonòmic ens continuen volent convèncer que la resolució del conflicte passa per ser “decisius” a les cambres espanyoles i poder forçar un referèndum pactat. Discutir aquest mantra idealista és cada cop més avorrit i ja no val la pena dedicar-hi quatre paraules. Sí que em sembla interessant, però, comentar el discurs de la formació que, almenys fins ara, considero políticament més honesta, la CUP. La seva intenció, diuen, és arribar “al cor de la bèstia”, suposo que per fer-la patir. Admeten que participar a les eleccions espanyoles és contradictori amb la defensa de la independència (d’aquí la seva honestedat), però confien que podran ser prou molestos al Congrés dels Diputats.

Molestos per a què? Tenen la intenció d’entorpir l’activitat parlamentària espanyola? Volen aconseguir estovar els cors dels lacais podemites de la bèstia? Tenen l’esperança que la seva presència a la cambra espanyola sigui útil per escenificar la ruptura? Creuen que el “règim” està tan debilitat que un petit grup de diputats insurgents en podrà precipitar l’ensulsiada? Sense voler desmerèixer el valor poètic i revolucionari de les seves proclames, encara no he pogut llegir ni sentir cap resposta mínimament consistent a aquestes preguntes per part dels membres de la candidatura. I molt em temo que no n’hi ha, de consistència, en la intenció d’anar a Madrid des d’una posició clarament rupturista. Ja no.

Hi ha altres arguments que recomanen participar en aquestes eleccions, com ara el de la comptabilitat. Encara que no s’hi pugui fer res, almenys servirà per saber quants som, afirmen els partidaris, com si l’escrutini del vot independentista es pogués utilitzar, ara sí, a manera de padró definitiu. Això potser hauria tingut sentit si s’hagués presentat una candidatura unitària, una coalició de totes les forces independentistes. Però l’avarícia electoral no ho ha fet possible.

 

A part d’aquestes consideracions més visibles, cal tenir en compte, també, altres motivacions d’aquesta nova embranzida. L’engrescament de la campanya ajuda a desviar l’atenció d’una altra realitat més compromesa per al procés d’alliberament nacional: cap organització independentista té un pla factible per instaurar la República Catalana. No vull dir que no el tinguin voluntàriament, sinó que no el poden tenir perquè no existeixen les condicions materials que permetrien realitzar-lo. Són víctimes, com tots nosaltres, de l’argúcia de finals d’octubre del 2017 (en la qual van participar els mateixos partits i els mateixos polítics que ara ens demanen el vot), una argúcia que es pretenia justificar en unes estructures d’estat que mai no havien estat creades, almenys les importants. És possible que aleshores tampoc no es donessin les condicions necessàries, esclar. Però segur que, després d’aquests dos anys de servilisme institucional, les possibilitats de construir unes veritables estructures d’estat i garantir-ne la protecció han pràcticament desaparegut.

Però el poble català ha après molt, en aquests dos anys, i la tímida resposta institucional a la sentència del Tribunal Suprem, en contrast amb la de l’anomenada societat civil (no ho dic jo, ho afirmava Dolors Bassa no fa gaire en una entrevista), ha significat una mena d’examen final, superat amb nota per sectors importants de la població. En aquest sentit, des de fa tres setmanes, tots els partits independentistes, des d’ERC fins a Poble Lliure, han de viure amb preocupació (els uns més que els altres) la impossibilitat de “controlar” la iniciativa dels qui s’autoorganitzen al carrer contra la violència de l’Estat. És veritat que les grans mobilitzacions encara depenen de la capacitat de convocatòria de l’Assemblea i d’Òmnium, i, per tant, indirectament, de la dels partits. (No tinc prou elements per atrevir-me a incloure en aquest grup d’organitzacions Tsunami Democràtic, tot i que, atesa l’activitat de baixa intensitat en què s’ha arrecerat després de la convocatòria de l’aeroport del Prat, no em sorprendria que també estigués innervat des de les direccions dels partits, o des de Waterloo.) Però, a mesura que s’incrementi el desencís, aquesta massa de persones disposades a autoorganitzar-se creixerà.

Per tant, el nou marc en què es debat el moviment d’alliberament nacional català a partir d’aquestes eleccions és francament ignot i ple de situacions paradoxals. Tenim líders independentistes sense cap mena d’escrúpol, els quals, després d’haver acusat d’incendiaris (en una clara col·laboració amb la maniobra culpabilitzadora de la judicatura espanyola) els joves que es defensaven de la violència policial amb enginyoses barricades, ara els demanen el vot per al seu partit. També tenim un govern totalment sotmès que, després d’enviar la Brimo a atonyinar manifestants pacífics, demana responsabilitat al poble perquè expressi el seu rebuig al Borbó pacíficament. I tenim, finalment, líders carregats de raons poètiques que demanen convertir “llambordes en paperetes per llançar-les al cor de la bèstia”, una imatge que, des de la banda de la realitat, se’ns presenta com una visió francament esperpèntica. El que no tenim (a diferència de Castella, on Izquierda Castellana ha arribat lluny en l’anàlisi i la denúncia de l’imperi espanyol) és cap organització política que denunciï obertament aquesta, potser última, maniobra de l’estat espanyol per revitalitzar el Règim del 78 i els perills de cooperar-hi. I això, en un moment en què la lluita per la independència ha aconseguit, a Catalunya, un suport realment massiu, inimaginable fa una dècada, sí que comença a ser desconcertant.

 

Comentaris (3)
federalista Fa 4 dies
com van parlar de tot allo que dius ciutada del mon, si en el seu petit cervell nomes en tenen el monotema, la indapandenchia dels condadets catalinos, ni la fam al mon, ni les guerres, ni els morts a la mediterranea, ni el atur ni els baixos salaris aci a casa nostra, res ni tan sols si a l'univers n'hi ha vida inteligent com la nostra, o mes avancada ells la indapandenchia dels condates oi farinyes i pari de comptar , quines mentes mes preclares jajajaja es broma es clar.
Narcís Fa 5 dies
Allò estrany ha estat el temps que han trigat massa catalans en adonar-se .. renoi, no fum anys i anys que pertot de l'estat llurs mitjans no han deixat de fúmer's amb Catalunya, amb llurs governs àdhuc estant mateix Montilla de president ! PD : la CUP .. més honesta ? No fumem !
ciutada del mon Fa 6 dies
xerrameca de fanatic xaval no aportes res mai parleu del mon, de la fam ,de les guerres ,de la injusticia, i aci al nostre terrritorio abans condadets catalans, del atur, els salaris baixos les retallades de la burguesia d'aci i d'alla, aixo amic farinyes no t'interesa veritat es la diferencia entre tu i jo, a mi m'interessa el mon i el esser huma com especie a tu els condadets catalans i els catalans i no tots nomes els 2 millions i poc de indepres en un mon de 7700 millions de persones.